En el dia a dia o en les xarxes socials sovint només ens fem amb algú altre amb qui compartim aficions, interessos, idees o valors. És una zona de confort, una mena de cova personal, en què ressonen missatges autoconfirmatoris. Se’ns escapa la realitat autèntica de fora, com en el mite de la caverna de Plató?
L’expressió “aquest ha vist el món per un forat” ironitza sobre la seguretat de qui ho sap tot. Fins a quin punt les coses són del color del vidre amb què ens ho mirem? Kant diu que el coneixement humà és això, humà, i per tant, lligat a la manera humana de conèixer. Es tracta de les condicions de possibilitat (els a priori) del coneixement: espai i temps (percepció sensible), o causalitat (relacions). La raó usa també uns ideals sense contingut de sensacions —Déu, ànima, món-en-sí– (absoluts o noümens) per a estructurar el coneixement (com el disseny/metafísica d’una casa). Hegel dissol el jo individual en un camí dialèctic que el mena a l’Esperit absolut (i coneixement total), fonent món i pensament amb el “tot el real és racional, tot el racional és real”. Marx capgira l’esperit en materialisme i postula el sentit únic de la història.
En l’àmbit científic objectivitat és intersubjectivitat. Així, l’eficàcia d’una vacuna s’ha de poder comprovar en diferents observacions (no és opinable). Una altra cosa és el fals objectivisme dels símbols del món social. Yuval Harari ho il·lustra (a Sàpiens o a Homo Deus) amb el paper verd que és un dòlar per a tothom qui ho accepta, o amb el poder dels déus grecs: s’aguanten només en la intersubjectivitat, no remeten a una realitat exterior cafè-cafè.
Harari distingeix entre dades/objectives i fets percebuts/interpretacions (s’hi inclouen les «true» news i les fake). Fent-se ressò de Darwin, l’etòleg Lorenz o el filòsof de la cognició Dennet veuen un símptoma d’objectivitat en la percepció del món que permet adaptar-s’hi i sobreviure (perquè és compatible amb la realitat).
