Lluís Foix: “Allò important és trobar el que dóna sentit”

El periodista, escriptor i exdirector de La Vanguardia, recupera la infància, els clàssics i altres filòsofs del segle XX per intentar definir el sentit de l’existència i la propia vida.

Quan li vam proposar fer aquesta entrevista, ens va comentar que la nostra petició el feia reflexionar sobre si havia viscut o existit. Ha arribat a alguna conclusió?

Crec que viure i existir són compatibles. Es pot viure i es pot existir. Més ben dit, si no existeixes, no vius. I si vius, d’alguna manera existeixes. No s’han de separar els dos conceptes perquè l’existir és el ser. En canvi, el viure és el fer, se t’escapa de les mans sense adonar-te’n i, quan arribes a una certa edat, encara que et mantinguis jove, també t’adones que el temps modifica la teva situació personal a la vida.  

Puc dir el que Emmanuel-Joseph Sieyès, un dels teòrics de la Revolució Francesa, va anunciar en el seu moment: “J’ai vécu” (he viscut). Jo també puc dir, com ell, que he viscut. I que he viscut en el sentit més ampli de la paraula perquè agafant el començament del poema de Kavafis Camí d’Ítaca –“Quan surtis de viatge, procura que el viatge sigui entretingut i que sigui llarg”–, jo crec que he fet un viatge llarg i molt entretingut, i la veritat és que he gaudit molt de la vida. M’ho he passat bé. Vol dir això que he tingut tot el que volia? No, però tampoc fa falta tenir tot el que vols. 

“No hi ha cap acte innocu, sinó que tots tenen una repercussió moral i ètica. Dins de cada món interior de cadascú, hi ha moltes contradiccions” 

En un moment incert com l’actual, vivim o sobrevivim?

Estic en desacord amb els que creuen que vivim en un moment especial perquè penso que tots els moments són especials en la història. No n’hi ha cap d’igual en el sentit que no hi ha fotofixes en la vida de les persones, sinó que evolucionem des del punt de vista biològic, des del punt de vista del pensament, des del punt de vista del coneixement, des del punt de vista de les relacions.  

Viure és, per tant, incertesa a tot arreu?

La vida et porta a situacions molt inesperades. Jo no he esperat tot el que m’ha passat, sinó que he estat molt influenciat pel meu entorn i, sobretot, pels meus orígens. 

Existim perquè hem estat creats. Som fills d’algú. I, és clar, això et marca, et marca molt. T’influeixen molt els records de la mare i el pare i dels teus germans. I després, al final del trajecte, les coses són diferents perquè ja no pots tornar a aquell moment primigeni, no pots tornar al passat, sinó que et vas adaptant. Seguint les influències d’aquest trajecte llarg com són les amistats, la formació, les lectures, la feina, el viatjar, el veure món… Tot això t’ha anat donant una idea d’identitat i, sobretot, també de canvi permanent. Es pot mantenir la identitat adaptant-se a les circumstàncies molt diverses. Circumstàncies d’ordre econòmic, d’ordre moral, d’ordre científic, d’ordre laboral… Tot això és el que va canviant, però la persona, el jo, perdura. Són percepcions diferents, evidentment, però això perdura. 

Hem de tenir objectius vitals constants  per encarrilar la nostra existència? 

Una de les coses que personalment m’ha anat molt bé és tenir uns punts de referència clars, unes conviccions profundes. No cal que cridin gaire l’atenció ni siguin, diguem-ne, estridents o apoteòsiques. Cal tornar al jo, tornar a la consciència, a admirar el sentit de les coses. I això va acompanyat de tenir una certa responsabilitat de les coses que fas, pensant que no hi ha actes innocus, sinó que tot té conseqüències. Per a mi, la fe ha estat sempre un referent, un refugi i una esperança.  

Potser d’això, a vegades, ens n’adonem una miqueta més tard?  

Sí, no les veiem. El filòsof Isaiah Berlin, evocant el poeta grec Arquíloc, va escriure  el següent: “La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important”. Amb aquesta metàfora, Arquíloc definia les dues maneres de trobar sentit a les nostres existències –que no tenen més que el que cadascú sàpiga donar-les-hi. Pots saber moltes coses, però el que és important és trobar aquell coneixement que dona sentit a la resta. 

És trobar el punt decisiu… 

El punt decisiu que explica tots els altres. I aquest punt és el que no sempre trobem. Jo no el trobo sempre, però el que sí que m’ajuda és tenir un punt de referència que cregui segur. Al llarg de la vida, ens passen coses. A mi m’ha passat de tot: coses bones, de no tan bones, disgustos, moments d’alegria i d’eufòria i també de desànim. Però sí que he tingut clar que considerava que tot això era contingent, que, si no existís, no passaria res. 

Abans parlava de la infància. A La marinada sempre arriba subratlla l’esforç i l’austeritat pròpies de l’època de la postguerra. Viure és un ofici?

És una manera de veure-ho. Penso que la vida és lluitar per superar els obstacles, ser fort quan et sents feble o atacat. Més que un ofici, jo crec que la vida es viu. Es podria dir que és una mica de resistència. Però, sobretot, no s’ha de viure la vida pensant que les  persones ho fan tot bé o molt bé i que són excel·lents en tots els camps. Aquesta vida no existeix.

La perfecció no existeix. 

Perquè, si no tens limitacions d’educació, de feina, de tracte amb la gent, en tindràs d’altres d’ordre psicològic, per exemple. És millor saber en què una persona és limitada que viure pensant que és excepcionalment bona, rica o feliç. Quan algú em diu que és molt feliç, no me’n refio. O quan algú em diu que és bona persona, tampoc. I el mateix em passa quan algú em diu que és molt ric. Seguint la filosofia aristotèlica hi ha tres categories: el bé, la bondat i la bellesa. I no conec ningú que les tingui totes en grau superlatiu òptim. Pot ser que algun acte teu tingui impulsos de bondat, però també pot tenir impulsos de maldat; poden conviure. I el grau de cadascun dependrà de l’esperit de lluita de cadascú. No val creure’s, com deia Pelagi en una de les seves llegendes: “com que jo lluito, soc millor”. Amb la voluntat, sovint no n’hi ha prou.

Sinó que viure és estar en consonància. 

Tota persona conviu amb aquesta lluita interior entre el bé i el mal. Fa uns dies  vaig viatjar a Florència i vaig rellegir El príncep de Maquiavel. Per mi, la finalitat no justifica els mitjans. O sigui, tu, per ser famós, per guanyar diners, per tenir reconeixement, no ho pots fer tot. I en aquest món que vivim –que no és gaire diferent, repeteixo, que el que van viure la generació anterior i l’anterior i l’anterior, ni la que vindrà–, finalment el que compta és que tots els actes tenen una qualificació. No hi ha cap acte innocu, sinó que tots tenen una repercussió moral i ètica. Dins del món interior de cadascú, hi ha moltes contradiccions. 

Recordo com el president francès François Mitterrand, que era amic del filòsof Jean Guitton, als anys vuitanta, en una de les visites que aquest li feia, li va demanar:  “Què hi ha a l’altra banda?”. I Guitton, li va dir: “Senyor president, no sé què hi ha, però entre l’absurd i el misteri, em quedo amb el misteri”. Aquest jo crec que és el gran tema de la història humana. Que és un misteri. Perquè si no és un misteri és un absurd. I estic bastant d’acord amb el que deia aquest pensador francès.

A una de les seves columnes cita Josep Maria Esquirol, qui diu que el silenci i la reflexió són grans companys de la resistència. Són grans companys de la vida?

I tant. A veure, el silenci en el sentit que silenci és solitud. És compatible amb viure amb molta gent. Però arriba un punt que tu ets tu. No ets tu i la teva dona. O no ets tu i els teus germans. Tu ets tu. Jo crec que el silenci t’ajuda molt a entendre les coses que passen. I tant que és important, el silenci!