Quan les coses es confonen

En una època on l’abast de la tecnificació i, sobretot, de la digitalització de les pràctiques, s’estén molt més enllà de l’àmbit a què ambdues havien estat majoritàriament limitades –l’àmbit laboral–, la dimensió pública de la vida quotidiana en les seves múltiples vessants sembla fer part inseparable de la vida privada fins al punt que sovint constatem que l’una es fon en l’altra i que diferenciar-les resulta una tasca impossible.  

Davant la pantalla, tant si estem impartint docència en línia com si estem compartint novetats amb algú proper, el dia a dia transcorre de plataforma en plataforma a tenor del pressupòsit de ser i romandre en la hiperconnexió i de la demanda infinita d’hiperpresencialitat. Cal ser arreu a tota hora i cal ser-hi visible i audible. Aquesta és sens dubte una de les formes contemporànies més eficaces –perquè ens hi lliurem rarament oposant-hi resistència, perquè literalment ens hi conformem– de colonitzar l’espai vital que ha estat tradicionalment considerat l’espai íntim. 

Aquest és el context on emergeix la pregunta pel valor i, abans i tot, pel sentit de la intimitat, considerada com atribut d’aquella mateixa vida quotidiana, el qual hi atorga una qualitat particular, una qualitat que no hi atorga cap altra experiència. Ara bé, en què consisteix, aquesta particularitat? On rau? Quin pot ser el sentit i el valor de la intimitat avui, atesa la creixent indefinició de la distinció entre un espai privat i un de públic?  

En les pràctiques artístiques de tots els temps, la intimitat ha donat els més diversos i extraordinaris fruits. Com no copsar-la, a tall d’exemple, en la minuciosa i extensa recherche de Marcel Proust, en la sòbria producció cinematogràfica de Chantal Akerman, entre els versos rebels de Maria Mercè Marçal o entre algunes de les més delirants línies de Gabriel García Márquez? No és casual remetre a l’experiència a què convida l’art a l’hora de considerar l’experiència de la intimitat en tant que experiència per damunt de tot afectiva i, en concret, en tant que experiència que comporta, a la vegada, una dimensió pròpia i una dimensió aliena de l’afecció. Altrament dit, la intimitat diu un pathos, una forma afectiva que és, per damunt de tot, relacional i, per tant, una disposició –molt més que una posició– a la vegada envers un/a mateix/a i envers altri.  

Definir la intimitat com a forma de relació (auto- i hetero-) afectiva o com a disposició comporta modificar-ne la concepció.  

D’entrada, la intimitat és sovint concebuda com a posició en un àmbit que és determinat exclusivament per un individu en termes de propietat, com podria ser la llar en un sentit ampli del terme. Íntim seria l’àmbit on hom es retira per ser “un mateix” i on hom, per bé que pugui fer experiència compartida, és sobirà. Íntima seria, en paral·lel, l’experiència pròpia, aquella en la qual hom es confirma com qui és. En aquesta concepció de la intimitat, observem que la distinció entre privat i públic es manté i que allò que és íntim és equiparable a allò que és privat, també en el sentit econòmic del terme, és a dir, afí a l’ordre de l’oikós grec, de la casa. Hem vist, tanmateix, que aquesta distinció entre privat i públic és caduca i fins a cert punt inoperant. I també hem vist que, com a forma de relació afectiva, la intimitat comporta una disposició a altri. No pot raure aquí, per tant, el sentit i el valor de la intimitat avui. Ni tampoc la seva particularitat com a atribut de l’existència. Almenys no exclusivament.  

En canvi, la intimitat com a forma de relació afectiva o disposició, com a pathos, permet concebre-la com una pràctica molt més que com el resultat d’una pràctica que atén a un ordre i encara menys a un ordre propi. En aquest sentit, la intimitat diu un fer molt més que un fet i, encara, diu un fer que no conclou, un fer obert, exposat; un fer que tampoc no exclou; un fer, doncs, desposseït, desprès. La intimitat és, segons aquesta concepció, una tasca i no qualsevol tasca. La particularitat d’aquesta tasca i, per tant, de la intimitat avui, rau en el fet que aquesta es troba plenament concernida per l’altre, per la relació amb l’altre com a tal.  

No estem en igualtat de condicions

Abans de desenvolupar aquest aspecte cabdal per a una definició de la intimitat que pugui contestar, en el doble sentit del terme, les exigències de l’època tecno-digital i que hi sigui políticament operativa, cal considerar el fet que no tothom es troba en igualtat de condicions per lliurar-se a la pràctica de la intimitat.  

L’època tecno-digital ha fet paleses les enormes desigualtats que es fan valer per a tothom qui, atesa la seva condició de classe, així com de gènere, de raça i d’edat com a factors més marcats encara que no únics,  es veu obligat a cedir a les exigències inesgotables del capitalisme cognitiu que procura el control absolut dels béns immaterials –com ara el temps de lleure, el benestar anímic i, per suposat, la pràctica de la intimitat– en els processos de producció.   

Per això és rellevant insistir avui, en el nostre món, a fer de la intimitat una pràctica concernida per l’altre. En podem dir cura.  Després que Martin Heidegger fes de la cura la primera i fonamental forma de ser en el món del Dasein, el qual es veu concernit per la pregunta que refereix al seu propi –o veritable– ésser i, d’aquesta manera, se’n veu estranyat i empès enllà de la seva existència mundana, és a dir, empès enllà d’allò que li és precisament propi –o veritable–, Michel Foucault reivindicava unes dècades més tard i al final de la seva vida la cura en uns termes, malgrat totes les diferències, prou propers als termes en què la va considerar Heidegger.  

Foucault rescata de la Grècia clàssica la pràctica de la cura sui. La seva preocupació per discernir el caràcter de veritat que guarda el coneixement explica que subratlli el fet que la cura de si comporta el coneixement de sí. Les dues màximes socràtiques es complementen i determinen mútuament. D’aquí que descrivís la cura sui com a “pràctica reflexiva de la llibertat”, la qual permet posar en joc la veritat –entesa com a credibilitat– de l’ethos o forma de ser, de comportar-se i d’actuar de cadascú. La cura de si diu la tasca –reflexiva i no afectiva– que cal dur a terme per desenvolupar un ethos exemplar, el qual serà la condició necessària  d’una relació exemplar amb l’altre com a tal.  

Tot i que Heidegger i sobretot Foucault situen la consideració de la cura en relació al fer o a l’ètica, allò que hi preval és la preocupació d’ambdós pel ser, per l’ontologia. No serà fins a les primeres dècades del darrer segle que, gràcies a l’articulació que alguns feminismes contemporanis faran de la cura, com a forma de relació afectiva –molt més que reflexiva– o disposició, que la cura no guanyarà la seva significació marcadament i distintivament no només ètica, sinó també política. En aquesta articulació, tenir cura diu, sens dubte, la intimitat com a pràctica, com a fer exposat i desprès i, aleshores, com a fer que contesta de manera implacable l’economia d’allò que és meu i de ningú altre.  

Begoña Sáez és professora de Filosofia de la UAB.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
pornopornopornopornopornopornopornopornoporno