Lluís Foix ha viatjat a 84 països i com a corresponsal a Londres i Washington ha informat de la majoria dels esdeveniments que han marcat la història de la segona meitat del segle XX. Aquest periodista, que durant molts anys ha estat membre dels equips de direcció de La Vanguardia, es nota que viu amb passió. Observa i analitza amb igual precisió tots els canvis econòmics i polítics que tenen lloc als diferents estats, com les transformacions que el pas del temps provoca en la natura; un tret de la seva personalitat que li ve donat pel fet d’haver nascut al món rural, concretament a Rocafort de Vallbona. Conversem amb ell en un despatx de la Diagonal de Barcelona carregat de llibres i des del qual Foix està permanentment connectat a la realitat del món, cosa impensable quan de petit a l’Urgell sentia a la cara el vent dolç de la marinada. Abans de començar, ens aclareix que el món rural que ell va conèixer de petit i l’actual ha canviat molt. Però de seguida ens demostra que no ha perdut contacte amb la terra on va néixer…
Cal diferenciar el món rural que jo vaig viure i el món rural actual. Són molt diferents. Els darrers cinquanta anys el món rural ha tingut tres grans revolucions: la revolució tecnològica –avui el gruix de les feines ja no es fan manualment–; la revolució dels adobs –els purins milloren la producció i substitueixen adobs més cars– i, la tercera revolució són els herbicides –actualment la cugula es pot matar abans que creixi sense perjudicar el blat o l’ordi–. Aquestes tres revolucions han canviat molt la vida del món rural fins al punt que la població activa ha passat d’un 40 per cent després de la Guerra Civil a aproximadament un 5 per cent actual. Amb l’afegit que aquest petit percentatge ara produeix més que el 40 per cent d’abans. En conclusió, el pagès modern es guanya més bé la vida i al voltant d’això hi ha moltes derivades positives.
Per tant, constata que avui la vida al camp ja no és tan dura com abans. Quines són aquestes “derivades positives” que comenta?
Primer, malgrat no té res a veure amb el món rural estrictament, l’educació és genèrica i d’accés gratuït. Per tant, en el món rural ja no hi ha analfabets. La gent del món rural també té accés a les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Avui un pagès pot guanyar-se millor la vida que un catedràtic d’Universitat. I, a més, el pagès avui, sense cap problema, pot anar a ciutat a veure un partit de futbol, un museu, una pel·lícula…
Vostè escriu en el seu llibre: “El futur de les persones no està escrit, s’inventa cada dia. Però l’arrelament a la terra, a la família… són trets definitius”. Qui neix i creix a un poble, en una zona rural, té uns valors diferents?
Com deia Goethe, el poeta alemany: “Qui no sap com creix un roure, no sap res”. L’experiència més diferenciada d’una persona que viu al camp és poder observar el comportament diari i etern de la natura. És poder veure la importància dels vents, dels freds, de la calor i les glaçades inoportunes, les commutacions constants dels arbres, com ploren les vinyes… I és que aquesta relació íntima amb la natura et dóna una visió molt realista de la vida. Per exemple, el pagès mai dirà que ha tingut una bona collita o que ha fet molts diners. El pagès és una persona realista. D’aquí frases com: “No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat”. És un plaer veure com les coses creixen sense que ningú les estiri, de la terra cap a munt. Un fet molt real, però al mateix temps, també misteriós.
Això ho veu només una persona tan observadora com vostè o aquesta obertura de sentits en el món rural és un tret que s’hereta?
Mira, aquesta setmana he anat a collir uns parell de cistells d’ametlles per fer els panellets i les he escallat amb les filles d’un meu nebot que ha vingut a Barcelona. El pare de les nenes, fill de pagès, em va dir: “Aquest és el millor regal que els hi podies fer”. Aquesta sensibilitat no sé si s’hereta, però és cert que sempre hi ha aquesta relació molt íntima amb les arrels, que en el cas de la pagesia són molt profundes. De fet, els pagesos tenen una saviesa que tothom que viu al camp sap, però que ningú estudia: les teulades sempre han d’estar netes, no plantis mai una figuera al costat d’una cisterna, ni un pi en una vorera… En el món rural el secret sempre es troba en les coses petites. Si trenques la brocada d’un cep quan només té mig centímetre, ho perds tot.
En el llibre també diu: “La mare no era una persona culte, però sabia moltes coses”. Ara els nois de poble tenen una carrera, però estan deixant de saber aquelles coses que feien culte la mare?
Sí. Josep Pla deia: “He conegut gent que han llegit molt però no saben res, en canvi hi ha gent que no ha llegit gaire però ho saben tot”. Ara tenim una carrera de quatre anys, però no sabem d’on ve el vent de marinada… La capacitat d’observació, de contemplació, que té una persona del món rural és més alta. Contemplar un paisatge canviant constantment et dóna seguretat. Igual que aguantar moltes generacions en una mateixa terra. Per un home del món rural el cel i el temps són dos elements bàsics. Sí. Mentre l’home de ciutat mira sempre horitzontalment, el pagès sempre mira cap al cel. La seva relació amb el temps és bàsica, no és un tema de conversa banal en un ascensor sinó existencial. Si hi ha bromes de ponent o calçada, si bufa marinada, garbí o vent de Morella… és important.
Si voleu llegir tota l’entrevista, compreu l’exemplar als nostres punts de venda o demaneu-lo per correu electrònic a redaccio@valors.org.