El sociòleg expert en pornografia alerta dels afectes d’aquesta tradició patriarcal i fictícia alhora de mantenir relacions sexuals i reclama l’obertura d’espais de debat per tractar la sexualitat que volem.
Tenim el sexe que volem o el que ens imposen?
Tenim el sexe que podem! Però bromes a banda, tenim un sexe distorsionat i molt masturbatori. El nostre sexe sembla que sigui més plaent si va vinculat als models que has vist i has après del porno. Però això no és sexualitat, sinó pornografia! Aquest fet acaba provocant frustració i a més genera el pas senzill a la prostitució. La prostitució ha canviat, ja no és al carrer, sinó al web. I està connectada totalment al voltant del mercat del porno. La intel·ligència artificial està també ajudant a desenvolupar un mercat cosificat, vinculat a les teves prioritats i dissenyat especialment per a tu.
Això altera les relacions humanes distorsionant les nostres realitats?
L’assagista nord-americana Siri Husvedt diu que ja no podem parlar del món de la pornografia i del món de la sexualitat real. Ella defensa que ara mateix els imaginaris culturals creen realitats que el jovent interpreta com a autèntiques. Per tant, allò real ara és el porno.
Estem vivint, doncs, una pornificació de la cultura?
Clarament, el porno ens està contaminant àrees personals que no ho estaven. Estem tan modelats per la pornografia que hi ha una percepció molt distorsionada del que és una relació i acabes traslladant a la vida personal el que veus a la pantalla. Això provoca una relació de dependència i addicció totalment insana.
Estem perdent capacitats, doncs?
El porno ens anul·la els sentits, fins i tot en les relacions interpersonals. El porno no aporta una olor, un tacte, un soroll… tan necessaris. Amb el porno tot es redueix a un únic sentit: la vista. Per tant, l’imaginari autònom està clarament en retirada i l’imaginari és dependent de les imatges del porno. I, d’altra banda, hi ha una reducció sensorial. El porno no té banda sonora. Sense so funciona igual. Tot es redueix a mirar.
El porno alterarà la percepció que tenim de l’altre i de la sexualitat humana?
Sí, ja ho fa. Només cal mirar l’alta demanda que hi ha de cirurgies estètiques. Les companyies ja fan ofertes als adolescents. Cadascú que faci el que vulgui amb el seu cos, però hem de ser conscients de com ens estan manipulant.
S’hauria de regular diferent i legislar perquè la pornografia no fos un element tan distorsionador a la nostra societat? Sí, cal regular la indústria del porno. És indecent que aquestes empreses tinguin registrats els dominis de qualsevol mot que faci referència a la sexualitat o al cos. No pot ser que puguem mirar porno sobre l’incest de pares sobre les seves filles sense cap mena de límit ni filtre. Es normalitza l’incest com si fos la cosa més natural del món. I tot està en obert i de fàcil accés! Però jo no faria una regulació en un sentit prohibicionista, sinó en el sentit que faci el porno innecessari.
Els últims temps s’ha parlat moltíssim de consentiment, arran de la llei del “només sí és sí”. Què significa consentir?
El consentiment, tal com s’està tractant ara en el debat públic, és l’acord informat entre dues persones o més, per fer determinades activitats, en què acceptes participar d’acord amb determinades premisses que s’han de donar: l’edat, que estiguis en condicions de prendre decisions… Però sempre hi ha condicionants, i, si s’obvien, la definició sempre serà parcial. És per això que a vegades hi ha malentesos, justament perquè s’han deixat de banda coses que són absolutament essencials per entendre bé el consentiment.
Com per exemple?
Els contextos de pressió en una empresa o en condicions de dependència de l’altra persona; aquest és un debat que en termes de violència de gènere hi ha constantment. Hi ha dones que per pobresa, perquè estan aïllades o perquè no tenen recursos de xarxa social, no poden abandonar una situació que és violenta i que continuen acceptant.
Hi ha definicions o apreciacions diferents sobre què és el consentiment?
Hi ha una diferència entre la definició filosòfica i la més popular. Fins al 2004 no hi havia una normativa específica sobre la violència de gènere, però des del punt de vista filosòfic ja teníem altres conceptes que ens permetien tractar aquest tema. Amb el consentiment passa el mateix: hi ha una producció de definicions i matisos molt important, però jurídicament s’arriba a uns pactes i es fixa una definició. Però no ens enganyem: que l’única definició vàlida sigui la jurídica no és real.
El consentiment, tenint en compte que una de les parts proposa, és també, en certa manera, claudicació?
Sí, sobretot en condicions de desigualtat. De fet, moltes relacions ja es donen en un marc de desigualtat. Pot ser que alguna persona tingui més capacitat per seduir-ne una altra, o pot haver-hi algú que enganyi algú altre. La filosofia ja ens parla del consentiment “de l’esclau ben alimentat”. És consentiment o estava tan viciat que no hi havia més remei? Hi havia alternatives?
Ara vivim en el marc de la síndrome de l’esclau: per no perdre la parella, o mantenir-te vinculat a algú, o millorar el teu ambient, acceptes situacions que no et fan bé.
La demanda de consentiment va en contra de la naturalitat, la creativitat, l’espontaneïtat?
Cal no oblidar que existeix el consentiment espontani. Jo crec que entre firmar un document, acceptar de paraula i acceptar amb la comunicació no verbal, hi ha clarament posicions diferenciades. Si el que tu vols és establir una relació amb una altra persona, cal fer un acord escrit, igual que quan acceptes una herència. En el cas de les relacions, molts cops n’hi ha prou amb el consentiment verbal. El problema arriba quan cal acreditar que hi ha hagut consentiment, perquè hi ha hagut una agressió.
Com es pot calibrar això?
Estem contaminats per la desconfiança. Imagina’t el cas de les aplicacions de cites. Un infant de setze anys connecta amb un altre i queden per l’endemà. Però quan es troben, moltes coses han canviat: la parla, l’olor… L’altre es pot considerar autoritzat a iniciar una relació? Establim consensos de pràctiques que després canvien els contextos en què es desenvolupen. És raonable que hi hagi una certa desconfiança en un cert moment, però és trist, perquè al final altera molt el comportament espontani.
Quins valors creu vostè que protegeix el consentiment?
En principi, que no s’alteri la teva lliure voluntat, però també hi ha la protecció de la dignitat, que és un concepte molt discutible, però que també està inclòs en el consentiment. Acceptem el consentiment perquè volem respectar i protegir la capacitat de prendre decisions lliures en un context d’igualtat. És a dir, en un context propiciat. Aquesta és la base de les nostres relacions. La cultura de la protecció i de la confiança. Hi ha també, per tant, valors molt importants implicats.
Aquest context no viciat i de lliure decisió existeix?
Pràcticament en totes les relacions hi ha moments de desigualtats, perquè venim de tradicions, cultures i posicions socials diferents que són inevitables. Sempre hi ha una certa posada en dubte de la garantia de consentiment. Sempre fem coses calculant. I és inevitable. Jo puc somriure més a una persona si sé que el meu contracte depèn de la seva decisió, o perquè l’estructura de la seva organització té una posició de privilegi respecte de la meva posició. I això passa arreu, en política, a les empreses… Es calculen els passos per obtenir resultats. Per tant, caldria eliminar els vicis de la cultura del consentiment, però això és el mite de la possibilitat de relacions autèntiques. Tots les perseguim, en parlem, però tots sabem que són un mite.
El consentiment no és mai una decisió lliure, sinó que està condicionada?
Exacte, no és mai lliure del tot. No ens agrada que els altres facin coses calculant què en volen treure, de tu, però això no sempre és senzill.
Quin paper té la pornografia en les nostres relacions afectivosexuals? I en el consentiment?
La pornografia produeix, en primer lloc, distorsions perceptives, com la distorsió de la lectura del que l’altre accepta o no. Té distorsions en les actituds, que són les precursores de la nostra conducta. I impacta en les conductes, perquè les modela. Ens ensenya com fer unes coses i no unes altres. No ens ensenya l’afecte, perquè no és un excitant ràpid. No ensenya les paraules, no ensenya la seducció, per tant, elimina el llenguatge i la capacitat d’elaborar les emocions. Treballa l’emoció crua per tal de generar molt ràpidament una activació sexual o una activació emocional.
I la gent és conscient d’aquestes distorsions?
Encara que els adolescents pensin que el porno és fantàstic, perquè els ensenya coses, en el fons els està fent més mal que bé. I és que el porno legitima situacions de violència simbòlica. També nega el significat de les paraules de les dones quan rebutgen una relació, perquè veuen com l’home s’hi imposa. El porno no frustra mai el desig masculí i dona a entendre que, si una dona es queixa, és igual, perquè ja li acabarà agradant, com si això formés part del joc sexual natural. Aquestes distorsions són molt tòxiques des del punt de vista del consentiment.
S’està produint una desconnexió empàtica del jovent per culpa de la pornografia?
Clarament. Hi ha una pèrdua del control sobre el reconeixement de les pròpies emocions. Des de fa dos mil anys la filosofia ja sap que, per desenvolupar les emocions, els humans hem de desenvolupar el llenguatge. Parlar de les emocions és el que ens permet controlar-les i comprendre-les. Això ja ho sabien els estoics, els epicuris… Si perdem aquesta capacitat de posar paraules a les emocions, no podrem construir una bona comprensió de com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb els altres. L’activació crua de l’emoció genera certs inconvenients col·laterals, com l’acceptació implícita de la violència, tant la simbòlica com l’explicita. I això ho estem ignorant, perquè el porno massiu que es consumeix avui en dia és relativament nou. La quantitat de porno disponible i la seva capacitat de seducció és brutal. És una indústria amb equips d’enginyers estudiant com captar la nostra atenció i enganxar-nos-hi.
Quin paper haurien de tenir les administracions en aquest tema?
Hauria de prendre consciència i activar els debats en relació amb tot això que està passant i no ignorar-ho. La indústria del porno treballa basant-se en el FOMO (Fear Of Missing Out), la impossibilitat d’abandonar la cerca de vídeos i pantalles nous. Això fomenta les addiccions i es promou per part d’unes empreses que ignoren el mal social que provoquen. En segon lloc, cal decidir on posem els límits. No es poden ignorar les múltiples investigacions que ja existeixen sobre els impactes que tot plegat està provocant i que són molt importants. Els governs podrien fer convocatòries de produccions cinematogràfiques que representin l’activitat sexual humana de manera no tòxica, igualitària, respectuosa… Llavors estaríem en condicions de fer front al porno. No crec que la solució passi per vies més restrictives, que sovint provoquen l’efecte contrari.
I el paper de les xarxes socials?
És molt negatiu. Com és possible que un influencer ensenyi a gent molt jove com fer un compte a OnlyFans sense que ningú ho sàpiga? Probablement, les empreses ho permeten perquè els interessa captar aquests menors. Vas als instituts i la majoria de joves et reconeixen que tenen comptes en xarxes on teòricament no poden ser per edat. I les tenen. I hi són actius.
L’exposició dels menors a les xarxes provoca que de manera conscient o inconscient entrin a formar part de la indústria del porno?
El càsting del porno s’està fent a Instagram. Perquè s’incita a produir imatges sexualment explícites. El sexting no hauria de ser un problema; l’error sorgeix quan creiem que una xarxa social és un àmbit privat. I no ho és, és un àmbit públic. Els menors accepten posar en circulació imatges seves, i moltes de les normes de les xarxes ja indiquen que tu en perds l’autoria i que ells les poden difondre com vulguin. També es convida a dones influencers a fer webs de segona capa per tal d’oferir imatges sexualitzades sense restriccions.
Per tant, a l’hora de la veritat vostè creu que s’explota la nostra imatge i el nostre cos sense que en siguem conscients?
Això està fent real la teoria del capital eròtic descrita per la sociòloga britànica Catherine Hakim. Ella defensava que el valor social que hom acumula, com a resultat del seu atractiu sexual, pot ser convertible directament en capital social o econòmic. I això que va ser molt discutit i es considerava molt tòxic és exactament el que ara passa.
Cal millorar les polítiques i intervencions d’educació afectivosexual als centres educatius?
Cal treballar-ho a tots els nivells. A Catalunya sembla que avança una legislació per poder treballar-ho des de la llar d’infants. És l’enfocament. Ens cal educar-nos com a societat. Cal que s’obrin espais de debat col·lectius sobre la sexualitat i fins on volem arribar.
