L’home que cada any em trobo anant cap el cementiri porta a les mans una flor petita, taronja. La recull del camí, que n’està ple fins arribar dalt del turonet on hi reposen els morts del poble. Jo hi porto flors als meus. Fa anys que vaig marxar i aquest és el darrer lligam amb les arrels. En trobar-nos ens saludem amb el mateix ritual i a l’entrada del cementiri ens desviem, jo a dins i ell segueix, fins un turonet que hi ha no massa lluny. Deixa la flor, s’hi asseu una hora en silenci i marxa. Aleshores m’hi acosto. Junt a la flor unes pedres, el que sembla un petit túmul anònim. Al bar del poble m’expliquen que allí va enterrar el seu gos, amb qui va conviure molts anys i que un cop, fins i tot, li havia salvat la vida. L’home manté viu el compromís amb l’amic animal, malgrat el pas dels temps, tal vegada fins el dia que també ell sigui pols i record, enterrat en el cementiri proper.
L’home del gos
