Aquest 2024 ha generat un gran impacte una pel·lícula que, en lloc de posar l’accent en els horrors del camps de concentració nazis (com fan, magistralment, La llista de Schlinder o, més recentment, El fill de Saül), se centra en la indiferència general amb què l’extermini massiu de jueus va ser viscut per la major part dels ciutadans alemanys de l’època. A La zona d’interès, la família del jerarca nazi que gestiona Auschwitz-Birkenau passa com si res les hores i els dies en la casa contigua al camp de concentració: els nens van a l’escola o es banyen a la piscina, la mare cuida el jardí o renya les minyones i el pare es queixa que “treballa” massa. El títol està particularment ben triat, pel contrast amb la realitat: els constants xiulets de trens, els lladrucs de gossos guardians, els trets i els crits d’horror, que haurien d’alarmar els habitants de la casa, els generen, paradoxalment, el desinterès més absolut.
No és aquesta, en tot cas, una temàtica que no s’hagi abordat abans. Paul Celan, poeta supervivent de l’extermini, s’hi refereix en algun dels seus poemes més famosos. A Fuga de mort, per exemple, l’assassinat s’ha convertit ja en la rutina banal d’un “mestre d’Alemanya”, que cuida els seus mastins, escolta música i, a la nit, escriu sobre els “cabells daurats de Margarete”, mentre de dia perpetra els crims més abjectes. Al contrari, els genocides no van ser, de cap manera, bàrbars irracionals o incultes, sinó més aviat el contrari. L’interès per la cultura, la vida social, la música o la literatura eren plenament compatibles amb l’aniquilació en massa de jueus.
A La zona d’interès, assistim a diverses reunions en les quals es discuteixen mètodes per fer més eficient el funcionament dels camps de concentració, és a dir, per aconseguir, amb els mateixos recursos, eliminar cada cop més persones, amb la mateixa aplicació asèptica d’aquell qui, en una fàbrica de galetes, miraria de gastar el mínim d’electricitat o farina en la producció. La racionalitat, en definitiva, aplicada a fins abominables, cosa que no deixa de ser el tancament històric del somni de la Il·lustració.
Hannah Arendt, al clàssic Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal, explica amb precisió que, malgrat el negacionisme que es va intentar imposar en la primera postguerra a Alemanya, la cosa és clara: sense la complicitat de la major de la societat civil, el Tercer Reich no hauria pogut endegar l’Holocaust. Sense individus com Eichmann, que Arendt descriu com a “normal, des del moment que no constituïa una excepció en el règim nazi”, tots aquells horrors no haurien estat possibles. Per evitar-los, per enfrontar-s’hi, calia alguna cosa més que ser normal: “En les circumstàncies imperants en el Tercer Reich, tan sols els éssers excepcionals podien reaccionar normalment” a la realitat que els envoltava.
En definitiva, el més inquietant de la pel·lícula, el que corprèn i la fa ben actual, és que el mal, l’horror, acaba per mostrar-se com el producte de persones no especialment malèfiques, sinó més aviat corrents, ordinàries i, fins i tot, culturalment avançades. La conclusió és òbvia: no cal ser un ésser especialment depravat per convertir-se en un salvatge, sinó, simplement, ser arrossegat pel corrent de la història.
