Un matí de desembre de 1981 el filòsof francès Jacques Derrida meditava davant la tomba de Franz Kafka, a Praga. Havia arribat uns dies abans a la capital de Txecoslovàquia per impartir-hi un seminari de filosofia semiclandestí a l’Associació JeanHus, que ell i un altre intel·lectual francès, Jean-Pierre Vernant, havien impulsat per donar suport als signants de la Carta 77. La Carta 77 havia estat una iniciativa molt valenta d’un grup d’intel·lectuals txecs demanant al règim comunista que complís els pactes internacionals que havia contret en signar l’Acta Final d’Hèlsinki.
En sortir del cementeri, Derrida va passar per l’hotel a recollir la maleta. A la duana, però, va ser detingut. La policia va trobar al seu equipatge una “pols marró”. Va ser conduït a la presó de Ruzyne acusat de tràfic de drogues. Derrida es va adonar que la mateixa policia havia manipulat la maleta.Va ser alliberat gràcies a la intervenció directa de François Miterrand. Mentre era sotmès a un llarg i humiliant interrogatori, durant el qual va ser obligat a posar nu en sessions fotogràfiques, Derrida va pensar en el primer signant de la Carta 77, el filòsof Jan Patocka, que uns anys abans havia patit també humiliacions en aquella mateixa presó. Jan Patocka tenia setanta anys quan va encapçalar la Carta 77. Era un filòsof que feia oposició al règim parlant de la necessitat de curar la nostra ànima. Entenia que la responsabilitat de cadascú sobre ell mateix era l’essència de la cultura europea. Cap poder podia interposar-se com a mediador en aquesta relació. Va ser detingut el març del 1977 i sotmès a interrogatoris que duraven de set a nou hores. Posteriorment es va trobar als arxius de la policia aquesta joia moral: “Sobre la seva funció de portaveu de la Carta 77 declara haver assumit aquest deure cívic per la bona raó que era improbable que un altre tingués el coratge de fer-ho”.
En el transcurs dels interrogatoris, va patir un atac de cor i va ser conduït a l’hospital de Strahov, on va morir el 13 de març, oficialment d’una hemorràgia cerebral. L’enterrament va tenir lloc el 17, al cementiri de Brevnov, als afores de Praga. Les autoritats van “aconsellar” a les floristeries que no venguessin flors aquell dia. Cent agents de policia van estar fent fotos i identificant els assistents. Un helicòpter sobrevolava la cerimònia per destorbar i atemorir els presents. Malgrat tot, segons la mateixa policia, hi van assistir cinc-centes persones, “la majoria joves”. He tingut la sort de conèixer-ne alguns d’ells. El 1935 Edmund Husserl havia defensat públicament la necessitat de mantenir viu l’heroisme de la raó. Patocka hi era present i va aprendre molt bé la lliçó.
Quan el règim comunista txecoslovac va conèixer l’existència de la Carta 77 va contraatacar amb una “anticarta” titulada Per la creació, en nom del socialisme i la pau, que va ser signada per milers de ciutadans, amb una notable representació d’intel·lectuals de la vida pública del país. Molt més tard, quan es va commemorar el trenta aniversari d’aquests fets, Václav Havel va donar una altra mostra d’heroisme de la raó en defensar públicament els signataris de l’anticarta. “Tots dos documents –va dir– formen part de la nostra història i és de l’interès de tots nosaltres i també de les generacions futures conèixer la història. L’anàlisi de la història hauria de transcórrer sense emocions negatives o odi”. Hem de lluitar per les causes nobles, va insistir, sense condemnar els que no hi lluiten. Condemnar els que van signar l’anticarta significaria condemnar la història de la nació. Un noble exemple de memòria.
En un moment dels interrogatoris, Jan Patocka va ser conduit a una habitació on també hi havia detingut Václav Havel, un altre signant de la Carta 77. Sabien que no podien parlar perquè la policia els espiava. Es van mirar, en silenci, intentant donar-se força mútuament. Aquella va ser la darrera vegada que es van veure.
