Estic escrivint aquest article i els ulls de dos robots (potser tres, si la missió xinesa ha tingut èxit en l’aterratge) ens mostren el món fascinant on estem cercant respostes. Respostes a una de les qüestions més fonamentals que la humanitat té plantejades. És a les pedres i la sorra de Mart on la nostra aposta per a la cerca de vida fora de la Terra podria ser premiada. Seria la recompensa que ens duria al descobriment més important de tota la història.
Quan vàrem començar a sortir de la Terra, amb els primers ginys en òrbita, la nostra mirada cap a l’espai es va fixar en la Lluna, un somni quasi ancestral que es va fer realitat l’any 1969. Però de seguida, i fins i tot abans d’assolir la fita lunar, ens vàrem començar a girar cap a Mart. Així, l’any 1965 rebíem les primeres fotografies de la història del planeta roig, enviades per la sonda americana Mariner 4. I després de diversos intents fracassats, l’any 1971 hi aterrava per primera vegada la nostra tecnologia, tot i que de forma molt precària, amb la nau russa Mars 3.
El planeta vermell és el nostre principal objectiu, ara per ara, en l’esforç exploratori espacial. I és que Mart presenta unes característiques gens impossibles per a l’habitabilitat. Els seus evocadors paisatges no difereixen gaire dels que podríem contemplar en alguns dels nostres més bells deserts. L’aigua, tot i que gelada, és abundant en algunes regions del planeta (un dels factors clau que diferencia Mart de la Lluna). I, potser el més transcendent de tot, sabem que antigament, fa milers de milions d’anys, la superfície marciana estava regada per rius i llacs d’aigua líquida, quan les temperatures eren superiors a les actuals.
Però la cerca de respostes no és l’única palanca que ens mou a explorar Mart. La possibilitat de poder habitar el planeta, dins bases o ciutats protegides, està deixant de ser un argument de ciència-ficció i es planteja actualment com un pas quasi obligat i que podríem tenir a tocar, a unes dècades de distància en el futur. Alguns fins i tot hi veuen una sortida, una mena de bot salvavides on l’home es pugui refugiar un cop hàgim malmès del tot l’habitabilitat de casa nostra.
Mart, un bot salvavides?
Considero, però, que aquest darrer argument, el del planeta-refugi, és alhora erroni i perillós. Mai no tindrem una versió dos de la Terra. Simplement, no existeix. Qualsevol de les espècies que habiten el planeta, inclosa la nostra, s’ha cuinat pacientment durant milers de milions d’anys sota les condicions del nostre món. Som qui som, pensem, estimem, i ens emocionem tal com el planeta ens ha esculpit mitjançant infinites característiques particulars, des de la intensitat de la seva gravetat a l’evolució de les temperatures o de l’activitat geològica al llarg de tota la història planetària. Fins i tot a causa d’esdeveniments atzarosos, alguns d’ells catastròfics per a multitud d’altres organismes que varen desaparèixer en mig d’extincions massives.
L’espai s’obre com una segona gran oportunitat. No pas per fugir de la Terra, sinó per a practicar valors fonamentals, com ara la solidaritat i la sostenibilitat
Una ràpida reflexió porta a la conclusió que l’ajust que la natura ha fet de la vida en el nostre planeta, des que aquesta va sorgir per primer cop fa uns 3.800 milions d’anys, ha estat excepcional. A través d’incomptables tirades de dau, les regles del joc de l’evolució han descartat la majoria de jugades i han fet progressar tan sols les més viables, les millors adaptades a l’entorn de la Terra en cada moment.
No tinc cap dubte que la humanitat habitarà altres indrets del sistema solar, i entre ells preferentment Mart. Però cap lloc, dins o fora de la galàxia, serà idèntic a la Terra. Cap presentarà l’ajust tan fi i curós que ens ha dut a habitar aquest planeta blau.
Resoldre els problemes de la Terra
Abans deia que considerava l’argument del bot salvavides com un perill. Ho penso perquè tal raonament ens pot fer perdre el focus, el veritable objectiu, que és el de protegir el que tenim aquí a la Terra. Aquesta ha de ser la principal estratègia, que ha de concentrar els nostres millors esforços. Confiar en refugis ens pot fer abaixar la guàrdia, ni que sigui per un instant. Una cosa que, malauradament, ja no ens podem permetre.
El que està en joc no és, com molta gent pensa, el futur de la Terra. No ens hauríem d’equivocar pensant que el planeta ens necessita. Tornaríem a caure en l’error de la manca d’humilitat, el mateix que ens va fer creure que érem al centre de tot. Aquest planeta ja existia molt abans que els nostres avantpassats s’aixequessin del terra i seguirà molt després que hàgim desaparegut. El que hem de preservar és molt més rellevant per a nosaltres i la nostra descendència. Ni més ni menys que les condicions de vida que vàrem heretar.
El canvi climàtic, l’efecte de l’home sobre l’entorn, condueix cap a un futur molt més tensat que l’actual. Un món on la desigualtat entre els que es puguin refugiar d’un clima extrem i els que no porti a més fam, més malalties, menys solidaritat, menys humanitat. No és difícil imaginar grans moviments de població, fugint de les condicions severes que cada cop aniran guanyant terreny, per tal d’accedir a una vida més digna, una tendència que fa temps hem començat a veure. Un escenari que fàcilment pot dur a més conflictes, guerres que podrien convertir en realitat els arguments més apocalíptics de novel·les i pel·lícules.
La solidaritat i la sostenibilitat, valors fonamentals
L’exploració de l’espai ha de seguir funcionant com una gran eina de progrés, en benefici de tots. Com la palanca que ha permès el desenvolupament de ciència i coneixement. Cada nou repte que superem, apassionant i increïble, ens du tecnologia aplicable que emprarem de forma quotidiana uns anys després. I també ens aporta reflexió. A partir de la humilitat de sentir-nos una espècie aparentment insignificant quan contemplem l’univers, però alhora importants per poder participar de l’epopeia de la vida, el préstec irrepetible ens ha fet la natura i que no podem malmetre.
Sí. L’espai s’obre com una segona gran oportunitat. No pas per fugir de la Terra, sinó per a practicar valors fonamentals, com ara la solidaritat i la sostenibilitat. En un entorn verge, on podem redactar regles de comportament que aprenguin dels errors comesos. L’aventura espacial que just hem iniciat ha de fer-se en nom i en benefici de tota la humanitat. Ha de ser explorar més enllà, però amb la vista posada aquí, en els problemes que tenim. Ciència, coneixement, tecnologia i inspiració al servei de l’encàrrec, del prec que els que ens succeiran ens han fet per a que els deixem les millors condicions de vida possibles.
Potser si som capaços de practicar valors allà fora, podrem algun dia importar-los al planeta que ens va veure néixer. Un desig que actualment sembla utòpic, però que hauríem de poder materialitzar si hi posem tota la nostra energia i determinació.
Bufa el vent a la Vall de la Perseverança. Fins grans d’arena vermella es dipositen sobre una estranya estructura metàl·lica que roman inert en mig de la plana. Un heroic explorador enviat per l’home descansa allà per sempre, des que va tancar els ulls l’estiu de 2018, incapaç de recarregar les bateries a causa d’una enorme tempesta de sorra. Qui sap si després de 14 anys d’aventura potser va emprar les seves darreres forces en aixecar la vista al cel de Mart, esforçant-se en distingir el lloc d’on va venir. El planeta on va ser fabricat per a una increïble espècie, capaç del pitjor però també del millor.
Algun dia, segurament no massa llunyà, protegirem aquest indret i convertirem l’Opportunity en un monument al giny humà. Amb molta sort, quan ho fem potser haurem après algunes importants lliçons que serveixin per a allargar el nostre pas pel cosmos i la nostra estada pacífica en el meravellós planeta que ens ha fet de mare.
Joan Anton Català Amigó és divulgador científic, llicenciat en Ciències Químiques, màster en Astronomia i Astrofísica, i químic quàntic. El seu llibre més recent és 100 històries de l’aventura espacial (Cossetània Edicions, 2020)
