És lícit permetre l’eutanàsia a una persona que està pendent d’una sentència judicial? En cas que la petició segueixi les normes establertes, quin tipus de recompensa es planteja per a les víctimes?
La bioètica es va anar desenvolupant com a resposta a una sèrie de preguntes que generava l’avenç, entre d’altres, de la tecnologia mèdica. Les reflexions sobre el principi i la fi de la vida estaven al nucli d’aquesta ètica aplicada i, segons passen els anys, encara les sentim quan cal preguntar-se sobre l’avortament, la sedació pal·liativa, la donació d’òrgans… Amb l’aprovació el 2021 de la llei espanyola que lega- litzava l’eutanàsia, veus de diversos àmbits han tornat a fer-se presents per exigir la seva retirada o per celebrar-la, per recordar la importància de ser prudents, per demanar el respecte a l’objecció de consciència, per intentar assegurar la màxima transparència. Des d’aleshores, diversos comitès espanyols vetllen perquè les sol·licituds d’eutanàsia compleixin els criteris preestablerts i la normativa tot respectant els principis ètics i els valors comunitaris.
La majoria de processos estan tenint lloc de manera silenciosa, discreta, respectuosos amb la intimitat de tantes persones que han pres la seva decisió i la dels equips sanitaris que les acompanyen. Però no ha estat així el cas del Pistoler de Tarragona i de la seva sol·licitud d’eutanàsia, ja que tots els detalls de la seva demanda s’han convertit en una història mediàtica: un home que està pendent de judici per intent d’homicidi mor abans que es dictamini la seva sentència. Víctimes i famílies se senten abandonades i desprotegides i posen sobre la taula el seu malestar. Com fer justícia si no hi ha a qui demanar res- ponsabilitats, es pregunten.
Marin Eugen era un home que va irrompre amb una arma a la feina i va ferir de gravetat tres companys i un mosso d’esquadra. Amb el tiroteig ell també va patir conseqüències físiques: paraplègia, dificultats per moure les mans i dolor crònic generalitzat. L’acusat no es va penedir en cap moment dels seus actes i, des d’aleshores, va estar-se en un mòdul sanitari, en presó preventiva, amb dependència per les activitats de la vida diària. Segons ell mateix va explicar “els dies no tenien sentit”, ja que les hores passaven mentre no es podia moure del llit. Com que la seva situació li generava un patiment impossible de gestionar va demanar l’eutanàsia i aquesta es va portar a terme perquè complia els criteris contemplats a la normativa. Els advocats de les víctimes van fer les corresponents al- legacions, però el Pistoler de Tarragona va morir abans que tingués lloc el judici. Sense judici no hi va haver sentència i, per tant, cap classe de reparació inicial –moral o econòmica– per a les víctimes. Segons els mitjans, les víctimes podrien demanar algun tipus de compensació. I heus aquí la qüestió: va ser ètic acceptar la petició d’eutanàsia abans del judici? És ètic deixar sense resposta les víctimes?
Tant la comissió avaluadora com els responsables legals del cas es van ajustar a la llei, als criteris i normativa i, per tant, van acceptar la petició. Probablement, es van centrar només en la demanda i no en les conseqüències que podia tenir l’acte en tercers, les víctimes. Es podria haver valorat un endarreriment fins al judici per cercar cert equilibri amb les necessitats de les víctimes malgrat que en aquest supòsit es podria haver estat generant un patiment físic i emocional afegit a Marin. Potser una via que hagués pogut donar cert marge hagués tingut a veure en avançar el judici durant la deliberació de la comissió avaluadora. O fins i tot haver tingut en compte l’excepcionalitat del cas per assegurar la reparació de les víctimes malgrat que no es pogués celebrar el procés legal amb les garanties oportunes.
I vosaltres, què en penseu?
