Són dies de crisi sanitària global. La paraula pandèmia impregna les nostres jornades. Ens posem tristos pel que hauria de ser i no és, per la feina perduda, ens fa por el naixement d’un nadó sense aixopluc, plorem per la persona que mor sola. Patim pels que estimem, pels que es posen malalts i no podem cuidar, pels infants sense un àpat calent. I resem, negociem o pintem arcs de Sant Martí. Són les fases d’un dol global. I també és present la ràbia: contra els que manen per no haver actuat a temps, contra els que s’aprofiten de la situació a nivell polític i econòmic, contra la manca de recursos…
Ens colpeja un titular: “Catalunya llença la tovallola: no es portarà gent gran a l’hospital”. O d’altres en els quals s’afirma que no es realitzen intervencions a gent gran, malalts crònics o persones amb discapacitat. Les queixes no triguen en fer-se sentir. Però, la presa de decisions es fa diferent a com es feia? Ens trobem amb dilemes ètics mai coneguts o són els de sempre? O potser és que abans l’ètica en les resolucions mèdiques era invisible als ulls de la majoria de ciutadans?
La bioètica sorgeix arrel de la confluència de diferents conflictes relacionats amb l’avenç tecnològic i l’experimentació amb humans. Un d’ells va ser el procés de selecció de pacients per l’hemodiàlisi que va tenir lloc el 1960 a Seattle (EUA). Fins llavors el tractament de la insuficiència renal era temporal i els pacients morien sense altres opcions. De cop, un número limitat de màquines de diàlisi es posava al servei de la ciutadania. Però no n’hi havia prous per a tothom. El 1962 un article a la revista Life informa d’aquest procés desconegut: “Ells decideixen qui viu, qui mor”. Davant un recurs limitat i un alt nombre de pacients un comitè format per diversos professionals havia tingut la darrera paraula. La decisió no atenia només a una qüestió mèdica ja que al conflicte es barrejaven aspectes sobre el bé comú o la justícia social.
Ara la deliberació per decidir una limitació terapèutica té el mateix mecanisme que en altres moments. Els professionals valoren quines opcions de supervivència existeixen segons l’estat de salut previ i actual, quins recursos hi ha, quines intervencions són indicades i quines no. Encara que potser no sempre se n’ha tingut consciència, cada dia en el nostre context sanitari i social es fa present el principi de justícia, entès com el repartiment equitatiu de recursos, en la presa de decisions. Qui pot accedir i qui no a un transplantament d’un òrgan? Fins a quina edat es pot realitzar una fecundació in vitro al sistema públic? A partir de quin tant per cent de discapacitat es pot sol·licitar un ajut econòmic? Quins pacients entraran a un assaig clínic contra una leucèmia?
Fins ara per a la població general havien estat invisibles molts dels processos ètics del món sanitari, però ara més que mai ens colpeja una realitat que fa mal. Davant els interessos polítics i la manca de recursos actual, ens preguntem si els principis bioètics són universals i atemporals, si estan lliures de qualsevol aspecte cultural o econòmic. O si als professionals sanitaris i dels serveis essencials (gràcies per tot!) ens estan fent deixar sols els malalts més vulnerables o desprotegits per no haver tingut en compte l’ètica de la cura; aquella que ens recorda el vincle emocional entre les persones, el valor de cada univers particular, la importància de posar, sempre que es pugui, la cura i la compassió al mateix nivell que la justícia. És ètic demanar això en un moment de tanta manca de recursos materials o ens sembla bé l’utilitarisme predominant?
