Els límits, el poder i la legitimitat del’Estat és un debat històric a l’àmbit del pensament, un polèmica avui especialment vigent.
Antonio Fornés: He conegut perses però no homes
La constitució de 1795, de la mateixa manera que les anteriors, està feta per a l’home. Ara bé, no hi ha homes al món. Durant la meva vida, he vist francesos, italians, russos, etc; sé fins i tot, gràcies a Montesquieu, “que es pot ser persa”: però, pel que fa a l’home, declaro no haver-lo trobat mai a la meva vida; si existeix, és en la meva total ignorància”.
Aquesta provocadora i brillant citació pertany al comte Joseph de Maistre, i ens adverteix del perill de l’excés d’abstracció en filosofia política. Efectivament, en un cert sentit, només hi ha homes concrets que han estat conformats per la seva educació i sobretot per la història.
Aquesta idea, tan de la modernitat, de l’ésser humà com a arquetip, és poc més que un constructe ideal. Reflexió aquesta que inevitablement ens fa girar la vista vers al pensament grec i especialment cap a Aristòtil, qui ja ens va advertir que no són els homes els que creen la polis (és a dir, l’Estat), sinó la polis la que ens eleva ni més ni menys que a la categoria de ciutadans.
Per contra, el filòsof empirista John Locke ens va convèncer, encara no sé molt bé com, que l’estat de naturalesa en què es troba l’home abans de la introducció del mode polític és de perfecta igualtat i llibertat. L’optimisme d’alguns pensadors resulta infinit…, i que per això l’Estat és el resultat del pacte benintencionat d’uns homes que estan disposats a cedir els seus drets a la societat civil o política.
La confrontació d’aquests dos models respecte la relació entre l’home i l’estat resulta sens dubte polèmica i suggeridora. Personalment, com més hi penso, més em poso del costat del reaccionari de Maistre i del gran Aristòtil, doncs l’individu, com ja va advertir el francès Jean-Paul Sartre, troba en els altres, en la societat, la condició indispensable de la seva existència, ja que en realitat tot el que som, és fruit del reconeixement d’aquells que ens miren, i al mateix temps jutgen…
Com més hi penso, més em poso del costat de Maistre, doncs l’individu, com ja va advertir Sartre, troba en els altres la condició de la seva existència
Albert Botta: De l’actualitat i els límits de l’Estat
Pensar l’Estat és un plat fort de la filosofia. Hi ha la realitat dels Estats en la nova era, hi ha la justificació de la necessitat de l’Estat, i hi ha la legitimització dels seus àmbits d’actuació. La realitat actual però és que la globalització va reduint el marge de maniobra de l’Estat.
La Pax Mercatòria (economia i finances), la interdependència global que hipoteca polítiques locals (un sol Estat no pot implantar la renda bàsica, diu Zygmunt Bauman), l’escalfament del planeta, les migracions, l’escrutini públic (wikyleaks)… tot plegat erosiona la base tribal nosaltres/ells dels Estat-Nació oposats (el “a por ellos” connota alteritat). L’Estat mundial cosmopolita de Kant acaba amb l’enfrontament nosaltres/ells de les guerres i, de retruc, impulsa l’educació i el progrés.
Quan l’Estat fa fallida, o no n’hi ha, tot dret queda en entredit, començant per la protecció de la vida. L’anarquia fora de debò viable? Rawls qualifica com a Estat decent aquell no prou o gens democràtic, però protector dels drets bàsics. Des del liberalisme democràtic Nozick planteja l’Estat Mínim: aprimar l’Estat a l’imprescindible. Ho explica Juan Ramon Rallo: fins i tot la democràcia no pot ser il·limitada, cal subordinar-la al respecte dels drets individuals (coexistir en pau en societats plurals i complexes passa per incrementar les llibertats individuals i reduir les potestats de l’Estat).
Segons Michael Huemer l’Estat modern ha de justificar la seva legitimitat política, perquè sovint coarta i perjudica “els individus per raons que foren vistes com a inadequades per qualsevol agent no-governamental”. És la llibertat defensiva de Giovanni Sartori (exemplificable en l’Habeas Corpus), el dret al propi cos, ja que molt sovint els mitjans condicionen la finalitat de l’Estat, i a la llarga se n’apoderen.
És el monstruós Leviathan de Hobbes, sempre fort amb el dèbil (la ciutadania), però actualment dèbil amb el fort (Estats més poderosos, poder financer, organismes sense democràcia, etc.)?
Pensar l’Estat és un plat fort de la filosofia, però la realitat actual és que la globalització va reduint el seu marge de maniobra
