Les religions clàssiques, a Europa, van a la baixa, almenys numèricament: cada cop menys parelles es casen per l’Església, hi ha menys assistència als serveis dominicals, es fan menys batejos i les comunitats parroquials cada cop són menys vives. Tot portaria a pensar que la gent del continent -no d’Occident, alerta- és menys creient. I certament sembla que els europeus som cada cop menys creients en la religió catòlica -o la protestant, o la jueva…-. Però en canvi com marca la inapelable llei del pèndol altres formes d’espiritualitat, per dir-ho d’alguna manera, ocupen
el paper que fins ara tenies les religions clàssiques i cobreixen la demanda de transcendència, de saber què passarà en el futur, que els homes conservem.
D’una part d’això en diem esoterisme: les cartes astrals, els horòscops, el tarot… tot un seguit de tècniques que eviten qualsevol compromís i esforç sinó que funcionen a partir de l’intercanvi monetari amb aquelles persones que diuen saber usar aquestes tècniques. Són una mena de sucedanis de les religions que contradiuen la racionalitat de les nostres societats, encara que sembli una contradicció. I van en augment, cada cop més. Com s’entén? Per què en un món cada cop menys creient aquests succedanis de les religions clàssiques ocupen el seu espai? Els homes seguim àvids de respostes pel que fa al nostre futur. I davant els sacrificis i els esforços que plantegen les religions clàssiques, avui molts opten per formes de religiositat de “pagar per saber”: preferim atorgar la capacitat de resposta de les nostres preguntes a uns professionals que poc o molt ens acabaran dient el que volem sentir que no pas esforçar-nos en preguntar-nos perquè som com som i ens passa el què ens passa. No és una bona senyal. El número de juny de Valors convida a reflexionar sobre aquest fenomen.
