Als pobles tothom es coneix: ningú se sol girar per mirar el veí; en canvi, es para atenció i es malfia d’algú de qui no se’n saps res. Ara bé, si venim d’aeroports, fires o ciutats grans, aleshores tractem els desconeguts amb força indiferència. Només si veus algú molt singular o atractiu, o bé molt deixat o violent, t’ajustes les ulleres: qui serà aquest o aquesta? De qui és l’espai fora de casa meva? Qui n’és el propietari, no només del territori sinó de les persones i les idees que hi passen?
Sembla que el món no és meu sinó de tots; ara bé, sempre hi ha un però: resulta que hi ha ideologies que no admeten la responsabilitat compartida i lliure de l’espai públic, que voldrien controlar els carrers, els rètols i els somriures de la gent. No cal anar gaire lluny per trobar els qui gaudeixen prohibint colors, gestos o idees.
Oblidem-nos ara dels espais rurals oberts, oblidem-nos dels internats o dels reformatoris regits per normes asfixiants, oblidem-nos de les dictadures comunistes o feixistes, oblidem-nos de l’esclavitud antiga o moderna: de qui és l’aire, el terra, o el mar? Qui n’és l’amo? Si Déu existeix i ho va crear tot, a qui ho va confiar? Locke o Tocqueville tenen clar que és del primer que arriba i ho treballa, permetent que, amb els béns bàsics, els altres també hi puguin tenir accés. Però els conservadors no pensen així: hi ha propietat privada absoluta. I tampoc els socialistes: és de l’Estat, que potser t’ho deixi fer servir, si li ve de gust.
Enmig hi hauria el seny: “els carrers són de tots”, són de la comunitat. I això va funcionar -més o menys- durant mil·lennis i, encara ara, en llocs no massa grans. El gran canvi sorgeix quan les ciutats prenen el lloc de les comunitats “naturals”: a la ciutat és on més s’aprecia l’espai públic. ¿Saben que, a Girona, ens mirem pel carrer els uns als altres, per veure qui podem saludar però que a Barcelona no m’ho deixen fer, em fan abaixar la vista?
Simmel, parlava de les “polifonies” de les ciutats, llocs on experimentem la diversitat, on coincideixen diferents modes de vida, cultures i visions del món. L’Escola de Chicago, especialitzada en sociologia urbana, va identificar fa ja un segle tres característiques distintives de la ciutat: heterogeneïtat, espessor i grandària. Això genera certa indiferència en l’espai públic. A les ciutats no convius tant amb qui has triat (família, agrupament religiós, etc.) sinó amb qui et trobes, resultat casual d’eleccions vitals de molta gent. Als llocs més grans, els post-adolescents s’alliberen del control parental, hi exercim millor les llibertats cíviques, es fa el que es vol. Simmel ho descriu com una “comunitat d’estranys”, un àmbit on, aparentment, no hi ha amo.
La tolerància urbana permet que cadascú pugui potser ser feliç a la seva manera, sense ser recriminat pel seu comportament, fins que algú posa límits a la llibertat, inventa –pel seu interès, no per la dignitat o el bé col·lectiu– ratlles vermelles. Ho havia denunciat encertadament John Stuart Mill a mitjan del segle XIX.
Quan hi ha llibertat, et pots sentir desorientat, però aquest és un risc que cal córrer: no hi hem de renunciar, no és humà.
La tolerància urbana permet que cadascú pugui ser feliç a la seva manera, sense ser recriminat pel seu comportament
