Els canvis profunds experimentats durant les darreres dècades per la nostra societat en els àmbits econòmic, laboral, cultural, tecnològic, demogràfic, de mobilitat i fins i tot de valors han tingut un impacte significatiu en l’aprenentatge humà. La “nova ecologia de l’aprenentatge”, expressió utilitzada per descriure les modificacions que s’han produït en què, per a què, com, quan, on, amb qui i de qui aprenem les persones com a resultat d’aquest impacte, planteja reptes importants a l’educació escolar.
Algunes característiques de la “nova ecologia de l’aprenentatge” són especialment rellevants per les seves implicacions per al treball del professorat i l’activitat escolar. D’aquestes, voldríem destacar-ne dues: l’èmfasi en la importància d’aprendre habilitats i competències genèriques i transversals que facin possible continuar aprenent en una àmplia gamma de situacions i circumstàncies; i l’aparició de nous contextos d’activitat que ofereixen a l’alumnat oportunitats i recursos per aprendre. Aquestes característiques estan en l’origen de les dues preguntes relatives a les funcions i responsabilitats de l’escola que abordem breument a continuació.
Què és important aprendre i ensenyar a l’escola?
Aquesta pregunta té a veure bàsicament amb com es concreten les intencions educatives en termes de continguts d’aprenentatge. Les competències genèriques i transversals que permeten continuar aprenent en diferents contextos, circumstàncies i moments estan presents en els currículums de la majoria dels països del nostre entorn; en la formulació proposada pel Consell de la Unió Europea el 2018, són les competències en comunicació lingüística, plurilingüe, matemàtica i en ciència, tecnologia i enginyeria, digital, personal, social i d’aprendre a aprendre, ciutadana, emprenedora, i en consciència i expressió culturals. Ara bé, més enllà del seu interès i rellevància, aquestes competències són, per definició, independents del context d’adquisició i d’aplicació. D’ací la necessitat de referir-les als tipus de situacions en què s’han de poder aplicar un cop adquirides. La solució consisteix a referir-les a situacions relacionades amb els grans desafiaments del segle XXI, de manera que la seva adquisició s’orienti a poder afrontar aquests desafiaments.
Mitjançant aquesta articulació de les competències clau amb els desafiaments del segle XXI, les intencions educatives s’enriqueixen amb una dimensió ètica. Així, per exemple, no es tracta únicament d’ajudar l’alumnat a desenvolupar la competència digital; la intenció educativa que es persegueix és, a més, que aquest desenvolupament el capaciti per fer un aprofitament crític, ètic i responsable de la cultura digital. O encara, per afegir un altre exemple, no és suficient amb ajudar-lo a desenvolupar la competència matemàtica, en ciència, tecnologia i enginyeria; es pretén, a més, que aquest desenvolupament el porti a actuar de manera respectuosa amb el medi ambient, a consumir de forma responsable i a adoptar hàbits de vida saludable.
D’altra banda, el fet d’adoptar un enfocament competencial en el procés de concreció de les intencions educatives té algunes implicacions per la pregunta que ens ocupa, entre les que convé destacar les tres següents. En primer lloc, l’adquisició i desenvolupament de les competències
–de tota mena de competències– exigeix aprendre, articular i mobilitzar els sabers específics derivats de la naturalesa i característiques de les situacions en les quals s’han de poder desplegar. Aquests sabers són, en bona part, sabers construïts històricament i organitzats culturalment en forma de disciplines acadèmiques.
En segon lloc, juntament amb els sabers que tenen el seu origen en les disciplines, en l’adquisició i desenvolupament de les competències juguen també un paper important un conjunt de sabers específics referits al context social, cultural i institucional en el qual s’adquireixen i s’han de poder desplegar. Participar de forma competent en una conversa acadèmica i en una conversa informal, per exemple, exigeix articular i mobilitzar sabers que tenen a veure no sols amb el coneixement del llenguatge, sinó també amb les normes i valors que regulen el comportament de les persones i els intercanvis comunicatius en aquestes situacions.
I en tercer lloc, els sabers, tant els que tenen el seu origen en les disciplines acadèmiques com els que el tenen en el context social, cultural i institucional en el qual s’adquireixen i s’han de desplegar les competències adquirides, s’han d’entendre en un sentit ampli. En el primer cas, són sabers que tenen a veure amb el coneixement de fets, conceptes o teories; però també amb el domini d’habilitats, la interiorització d’actituds i la pràctica de valors que són sovint tan característics de les disciplines acadèmiques com els fets que estudien o els conceptes i les teories que elaboren. En el segon cas, són sabers contextuals de naturalesa bàsicament social i cultural.
Quines són les responsabilitats de l’escola?
L’aparició de nous contextos d’activitat que ofereixen a l’alumnat oportunitats i recursos per aprendre fa necessari renunciar a la identificació entre educació i escolarització que ha estat vigent des dels inicis del segle XX. Aquesta identificació, que ha permès entre altres coses que tota la població hagi pogut accedir a les escoles, ha produït beneficis espectaculars, però ja no es correspon amb la realitat. L’aprenentatge té lloc en molts espais i temps diferents, i no sols en aquestes unitats espacials-temporals que són els centres educatius i les aules. L’aprenentatge està distribuït entre diferents contextos. Sovint, però, les experiències d’aprenentatge i els aprenentatges fruit de la participació en aquests contextos romanen aïllats.
En l’escenari actual, connectar els aprenentatges que tenen lloc en diferents contextos d’activitat és una necessitat. Per aconseguir-ho, cal transitar des d’un sistema educatiu que circumscriu l’aprenentatge al context escolar a un altre que contempli l’existència de contextos no escolars on també tenen lloc experiències d’aprenentatge rellevants i significatives per a l’alumnat. En definitiva, un sistema educatiu que assumeixi que l’aprenentatge ja és un procés distribuït en el món actual i, també, que s’orienti a ajudar a l’alumnat a connectar aquests aprenentatges i a construir trajectòries d’aprenentatge enriquidores.
Hi ha el risc que en aquest plantejament la funció i la responsabilitat de l’escola s’acabi desdibuixant. D’ací la importància de subratllar que l’escola no és simplement un nus més d’aquesta xarxa. A l’escola li correspon liderar, dinamitzar, coordinar i articular el trànsit de l’alumnat pels diferents contextos d’activitat als que accedeix i en els quals participa. Entre altres raons perquè és l’únic context al qual pot accedir i en el qual pot participar tot l’alumnat sense excepcions. I també perquè és l’únic que té l’encàrrec específic de la societat de promoure l’aprenentatge i el desenvolupament dels infants i joves i perquè compta amb uns professionals específicament formats per a fer-ho.
En aquest sentit, cal destacar el paper decisiu que pot i ha de tenir l’escola en la lluita contra les desigualtats educatives i a favor de l’equitat. La família és sense dubte la principal via d’accés dels infants i joves a majoria dels altres contextos d’activitat. En la mesura que, com dèiem al principi d’aquest treball, l’accés als contextos d’activitat que ofereixen millors i més potents oportunitats i recursos per aprendre està fortament associat a factors socioeconòmics i culturals, apareixen noves fonts de desigualtat. La possibilitat d’incidir des de l’escola en la situació socioeconòmica i sociocultural de les famílies és força limitada, per no dir que és pràcticament nul·la. En contrapartida, però, l’escola pot proporcionar a l’alumnat de les famílies amb menys recursos una via d’accés alternativa als contextos d’activitat als que no podria accedir d’altra manera, afegint així una nova dimensió al seu compromís a favor de l’equitat.
En síntesi, en aquest escenari l’escola continua essent l’espai educatiu i de formació per excel·lència. Ara bé, només podrà complir aquesta funció plenament i de forma satisfactòria en la mesura que respongui a les exigències d’una educació distribuïda i interconnectada. Aquest és el repte: ampliar la visió de l’educació escolar fins a incloure tots els espais i temps significatius on s’aprèn, i aprofitar aquesta ampliació per ajudar a l’alumnat, a tot l’alumnat, a construir trajectòries personals d’aprenentatge riques, potents i que el capaciti per continuar aprenent al llarg de la vida.
César Coll és doctor en Psicologia i catedràtic emèrit de Psicologia Evolutiva i Educació de la UB
