L’autor de Schola delenda est? (Apostroph), Pascual Gil Gutiérrez, defensa que el nucli dels coneixements varia menys del que ens diuen i crítica l’educació emocional i el model educatiu per competències.
El sistema educatiu, tal com està pensat ara mateix, està en situació d’alarma?
El sistema educatiu d’avui és una idea de l’estat burgès del segle XIX, però les seves arrels es troben a la Il·lustració. El seu objectiu principal era democratitzar el saber entre les masses que històricament havien estat privades d’accés a aquest coneixement, però ara mateix, aquest ideal s’està fracturant. Ja no estem en l’època del capitalisme industrial, sinó a la postindustrial, on prima l’adaptació acrítica a l’economia. De fet, a Espanya s’ha destruït el sector secundari, i això es veu clarament amb la precarietat del mercat laboral, amb els pics d’estacionalitat en la corba de l’atur, la mitjana d’anys d’emancipació dels joves i amb el percentatge d’atur juvenil; el 2019 vam arribar al 42 per cent d’atur entre els menors de trenta anys. Tot això ens indica que estem en un canvi de cicle i, per això, s’intenta que l’escola s’adapti a aquest nou escenari laboral, econòmic i material.
I doncs, l’schola delenda est? (l’escola s’ha de destruir)?
No, sempre defensaré que no. L’escola pública i el sistema d’ensenyament públic, juntament amb els drets i condicions laborals és la cimera més alta de conquesta social que han tingut les masses de població que sempre han estat privades. L’escola pública és un requisit indispensable per no tornar al feudalisme, a una societat d’estaments. No podem perdre una escola pública republicana, universal, gratuïta i, el que sempre ens oblidem: il·lustrada. L’escola ha de tenir molt clara quina és la seva funció: principalment, la transmissió de coneixements.
El saber s’ha d’adaptar a la societat del moment?
No. L’eslògan “el saber caduca” o pensar que “el que li ensenyem avui a un alumne, d’aquí a una setmana no li serveix” és cada vegada més típic entre els que volen canviar el paradigma educatiu i adaptar-lo a la precarietat del segle XXI. És una afirmació que no s’aguanta, perquè el nucli de coneixements de les diferents disciplines científiques i humanístiques que integren el corpus tradicional de l’educació formal no ha variat tant al llarg del temps. Dos i dos són quatre avui i fa cent anys; i la diferència entre una cèl·lula eucariota o procariota serà la mateixa ara o d’aquí a cent anys. El nucli dels coneixements varia menys del que ens diuen i, de fet, ningú justifica perquè ja no és necessari saber aquestes coses.
Què n’opina de la tendència a dir que “els joves poden buscar coses fàcilment gràcies a internet”?
Que és una fal·làcia. Si tu no tens una base de coneixements adquirits a la teva memòria, és a dir, una xarxa de relacions de conceptes i procediments assimilada, no buscaràs res. I en el cas que ho facis, com que no tens informació ni coneixements contextuals, no sabràs discernir el que és veritat del que no. En resum, el saber no caduca, sinó que millora gràcies al coneixement transmès entre generacions. Les teories científiques de fa cent o cent vint anys van ser la base del que avui considerem el cànon científic. Fiar-ho tot a un botó és una gran mentida.
L’educació ha de canviar el món?
No. Aquest és un altre eslògan que molts pensen que ens dona prestigi als professors. L’escola ha demostrat el seu seguidisme a tot el que la societat li imposa. Més que canviar el món, l’escola pot aspirar a establir una certa reciprocitat entre ella i la societat. És a dir, que una millori a l’altra.
I com ho pot fer?
Evitant assemblar-s’hi. Si l’escola es mimetitza amb els relats hegemònics que hi ha fora de l’aula, perd tota la seva capacitat de crítica. Si l’escola és igual a la societat, si no la critica, no la pot millorar. Hem d’intentar separar-nos de la societat quan estiguem a l’aula per poder veure-la d’una altra manera. L’escola ha d’oferir eines intel·lectuals.
El model educatiu per competències fomenta el sentit crític, el treball en equip i la interpretació de la informació, però també genera controvèrsia. Per què?
Un professor és especialista de la seva matèria i, per tant, controla la didàctica, sap quan una cosa que li estan imposant des de dalt no encaixa amb la realitat. Cal diferenciar el que són les competències clau amb les competències específiques de cada matèria. Aquestes últimes tenen molt sentit, ja que li permeten al professor saber si l’alumne ha après. El problema de les competències clau és que s’imposa a totes les matèries i no hi ha una relació basada en l’evidència que et digui què es pot avaluar.
Com per exemple?
La competència ciutadana, la competència personal o la competència social i cívica. Tot això, què vol dir? De fet, el professor Carl Hendrick a How learning happens, afirma taxativament que allò que s’anomena les competències del segle XXI són el nou vestit de la faula de l’emperador: res. Tot i que sembla que s’establirà aquest nou enfoc competencial, encara no hi ha una definició unívoca, concreta, científica i evident de què és una competència. Tampoc podem obviar que aquest nou enfoc té un origen econòmic, ja que està promocionat per organitzacions com la OCDE, una entitat supranacional, antidemocràtica i creada per a la competitivitat del mercat.
Hi ha la sensació que ara s’ha de tornar a plantejar tot de nou. Per què?
L’origen està en les pressions del sistema econòmic. Segons alguns, cal adaptar l’educació al nou “ésser humà ideal” d’aquest nou sistema líquid, gasós, manipulable i consumista. Cada vegada hi ha més pseudociències en el món educatiu que legitimen aquest tipus d’ésser humà ideal: intel·ligències múltiples, programació neurolingüística, estils d’aprenentatge, la intel·ligència emocional de Goleman, mindfulness…
“L’escola no canvia el món, però pot aspirar a establir una certa reciprocitat entre ella i la societat”
Així, doncs, aquestes noves metodologies fomenten la indulgència?
Penso que ens entrebanquem constantment contra la pedra de l’adamisme. Pensem que tot el que hi havia abans era un infern i que ara hem arribat al clímax de la humanitat. Per fi, sabem fer les coses bé. Cal que mirem les coses amb perspectives i recordar que l’Homo Sàpiens té més de cents de mils d’anys, sempre ha tingut emocions i l’escola ja té molts segles a la seva esquena. Actualment, hi ha mil formadors de professors d’ABP (aprenentatge basat en projectes), quan aquesta teoria va ser promoguda per Kilpatrick el 1918, però com que som adamistes, no parem entrebancar-nos amb la mateixa pedra.
En el llibre també critica l’increment a l’exaltació emocional.
S’està elevant la psique de la persona. Sembla que el sentiment, l’opinió i l’emoció subjectiva de la persona és un criteri de veritat, però en realitat s’està fent un gir a la perspectiva il·lustrada del segle XVIII. La racionalitat és l’únic terreny on els éssers humans ens podem entendre. I si això ho perdem, el que fem és atomitzar els individus, convertint-los en persones abstretes que només donen voltes sobre el que creuen, senten i s’emocionen. Si el seu únic criteri és la seva psique, es desactivaran els projectes col·lectius emancipadors com ara el sindicalisme, els partits de classe treballadora o la mateixa lluita de classes.
Patim una manipulació emocional?
Totalment. Tot i que jo sigui marxista, hauríem de fer cas a l’evangelista Sant Joan. Ell deia: “El saber us farà lliures”. Si tu vols ciutadans crítics, no has de dir-los que han de ser crítics, sinó ensenyar-los filosofia, història, literatura, ètica. Si vols ensenyar omple l’alumne de conceptes, relacions i contextos i que ell, un cop ho hagi assimilat, sigui capaç d’anar més enllà. La llibertat és una combinació entre l’autonomia material
–els diners–, la disposició del temps lliure i l’autonomia intel·lectual.
La motivació es deu al professor?
Hem invertit els termes. Ara pensem que primer necessitem generar el sentiment o una emoció a l’alumne perquè després pugui aprendre. Però si no saps res sobre un tema, és impossible que hi estiguis interessat. És el que Sòcrates i Plató anomenaven “l’estranyament del món”. Primer has d’estranyar el món per a poder generar una pregunta sobre allò. Alhora és normal que els adolescents estiguin pendents de temes no escolars, i, per això és necessària la figura del docent: per intentar dirigir l’atenció a temàtiques essencials que no s’estudiarien si no és dins l’aula.
