Toledo, al llarg de la seva història, sempre ha apostat per la interculturalitat com una font de riquesa. D’una forma especial, però, va començar a fer-ho a partir del segle XI, quan en els seus carrers van coincidir tres cultures: cristians, musulmans i jueus (minoria). I s’hi podien sentir una gran varietat de llengües, com el castellà, el romanç, el llatí, l’hebreu i l’àrab. Els àrabs van arribar en aquesta ciutat castellana el 711 i la van abandonar el 1085, convertint-se així en la primera gran ciutat de l’Al-Andalus reconquerida pels cristians, en aquell moment liderats pel rei de Castella, Alfons VI.
La reconquesta va tenir lloc mitjançant un pacte de capitulació. El monarca va aplicar la mateixa tolerància política que els musulmans havien tingut amb els seus predecessors segles enrere: va garantir la seguretat de les persones, dels bens i respecte la religió; els jueus van conservar el dret a practicar la seva fe i els àrabs van conservar les seves lleis, els seus jutges i les seves mesquites. La convivència pacífica d’aquestes grans cultures a una mateixa ciutat va sembrar un llegat de gran transcendència.
Toledo va heretar dels musulmans importants biblioteques i grans savis coneixedors de la cultura oriental. A més, a la ciutat també hi residien importants doctors hebreus. I, finalment, a partir de la reconquesta hi van arribar intel·lectuals cristians europeus, molts d’ells vinguts de França. Elements idonis perquè Toledo es convertís en un veritable pont entre Orient i Occident.
I va ser en aquest marc intercultural que, entre els segles XII i XIII, va desenvolupar-se l’Escola de Traductors de Toledo. Aquest centre estava format per un grup de persones de diferents cultures que treballaven i seguien uns mètodes comuns amb l’objectiu de traslladar a Europa els coneixements d’Orient.
Fins aleshores, les universitats continentals només s’alimentaven de les teories dels pensadors llatins; sabien de l’existència de grans filòsofs grecs però s’ignorava el contingut de les seves obres. En canvi, els musulmans, que durant la seva expansió havien creuat les terres de Bizanci –hereus de l’antiga Grècia-, havien estudiat i traduït els volums més importants, a part de posseir el seu propi gran bagatge cultural com a civilització, que portaven allà on s’assentaven.
Dos períodes destacats
L’Escola de Traductors de Toledo va viure dos períodes ben diferenciats. En el primer, durant el segle XII, quan el centre era dirigit per l’arquebisbe Raimundo, es van impulsar especialment les traduccions d’obres de filosofia i religió de l’àrab al llatí. Per exemple, es tradueixen llibres d’Aristòtil comentats per filòsofs àrabs, obres d’autors hispano-jueus o escrits religiosos, com l’Alcorà i Salms de l’Antic Testament.
En canvi, en el segon període, amb l’arribada d’Alfons X “el Savi” (1252-1284) al poder de Castella –home polifacètic i amant del coneixement- l’escola va començar un procés de traduccions de títols sobre astronomia, física, alquímia i matemàtiques. Es van traduir tractats d’Azarquiel, de Ptolomeu i d’Abu Ali al-Haitam, però també obres recreatives com llibres d’escacs, daus i recopilacions de contes. A més a més, en aquesta segona fase les traduccions ja es van fer en castellà, quan fins aleshores els temes científics sempre s’havien tractat exclusivament en llatí, l’idioma de l’Església.
El sistema de traducció també va desenvolupar-se amb els anys. En un primer moment, un jueu o un cristià que coneixia l’àrab traduïa oralment el document mentre un expert coneixedor del llatí redactava el text a partir de la lectura que escoltava. Amb els anys però, i sobretot a mida que l’intercanvi cultural es va normalitzar, el procés es va simplicar.
