Aquest estiu he tingut l’ocasió de passar una setmana a Atenes. Malauradament, no vaig poder visitar les illes gregues per gaudir del seu entorn natural ni dels àpats mediterranis tan singulars que les caracteritzen, i que tothom lloa. Era a Grècia per treballar: un curs de formació Erasmus+ sobre aplicacions educatives de la intel·ligència artificial (IA). La IA, si parlem en termes de debat, potser ja ens té saturats. N’estem envoltats i ho acceptem –quasi per supervivència–, però se’ns comuniquen massa “llocs comuns”: que si és un perill per a la humanitat, que si ens furta feina o llibertat, que cal ser crítics… Què més podem afegir?
A Atenes hi ha força “pedres”, encara: no te les acabes en un batre d’ulls. A un docent de filosofia el sol colpir poder passejar per l’estoa, pel que es creu que era el Liceu d’Aristòtil o, fins i tot, malgrat el seu penós estat, per la presó de Sòcrates, al turó del Filopapo, a cinc-cents metres de l’Acròpolis. Ves a saber si ho era: tot són “pedres”.
I a Atenes també hi perceps –tot que invisibles i, potser per això, gratuïtes– les idees: la vàlua de la consciència, el món platònic de les idees, la distinció hilemòrfica o la causalitat, etc. Si t’hi esforces, sents l’olor des dels materialistes inspirats en certs presocràtics fins als corrents morals hel·lenístics com l’estoïcisme i l’epicureisme. Les idees duren més. Podria semblar que, ara, el llegat de la filosofia occidental se’n pot anar en orris per la nostra capacitat tecnològica de manegar amb enorme competència una quantitat inimaginable de dades. Tot seria IA: resulta que els nostres alumnes –fins i tot els llondros– redacten molt bé, els textos ja no tenen errades, i tothom sap de tot. Només cal encertar el prompt (la instrucció) adequat per a Copilot o qualsevol dels seus cosins.
No ens atabalem: acabo de llegir el visionari Harari i les anàlisis d’altres “savis”, amb relació a la IA. En recullo breus consideracions, i acabaré amb Atenes, promès! D’una banda, la IA (a) no és un déu, per diverses raons: ens dona només “percentatges” de probabilitat del que afirma; no estima; dubto que cuidi els humans; i tampoc ens perdona. En segon lloc, és (b) ben poderosa com invent humà; molt més del que ho foren la impremta (que feia llibres, però no els escrivia) o les armes de qualsevol mena, fins i tot les més letals o apocalíptiques (que destrueixen, tot i que només accionades); ara bé, els textos escrits per les IA els hem de revisar i les màquines de matar “decideixen” algorítmicament, però realment no “escullen”: ho determina el polític, un humà.
I, finalment, (c) no ho és pas, d’intel·ligent com vostè o jo, que –amb ben poca informació– creem “explicacions”. Les IA descriuen i prediuen sense “entendre”. El llenguatge humà és únic, i fa un ús infinit de mitjans ben finits (Humboldt). La IA no fa ciència sinó que tan sols genera frases: no elabora teories. Sabem que, per tenir raó, t’has de poder equivocar (Popper en va fer un ús ampli: proposem explicacions improbables i universals, no només “reescalfats”). Chomsky destaca que la IA no distingeix entre allò possible i allò impossible: per aquest motiu ens ofereix tanta resposta superficial i dubtosa, tot i que ben redactada, fruit de “navegar” —mai més ben dit— a la deriva. Estrictament, hi ha la intel·ligència humana i la intel·ligència divina; si ho apliquem a aquestes andròmines és només per analogia. No ens ha d’esbaltir.
Passejant per Atenes –entre potser massa turistes, consumidors compulsius– pensava en Sòcrates: només sé que no sé, cal valorar la vida bona més que la mateixa vida, la bellesa genera una tirania efímera, o –i aquesta és forta– és pitjor fer una injustícia que no pas patir-la.
A Atenes vaig confirmar que les pedres tenen la seva aura i que paga la pena ser davant les cariàtides o recórrer els carrerons del barri de Plaka, però les idees, també les humanes, duren més que els objectes que fabriquem.
