Tota frontera és una construcció humana i obeeix al mecanisme primari d’autodefensa individual. Els límits inicials són al nostre voltant. Després, la construcció social, basada en el domini de l’ésser humà per damunt de tot, estableix la barrera territorial com a forma de submissió. Ja siguin fortificacions rudimentàries, castells medievals o les actuals estructures sociopolítiques, les fronteres són maneres de delimitar el poder i de domini; amb el pretext, parcialment justificat, de l’autodefensa. Les fronteres també es construeixen a partir de les identitats, són un reflex inevitable del col·lectiu humà. El problema és quan passen a ser presons, que sol ser sovint. Per a uns urbanitzacions de luxe i per a d’altres, l’infern. El món del segle XXI és un devessall de desequilibris, mostrats en viu i en directe gràcies a Internet. Però en el fons i en la forma, les fronteres són la mostra evident d’un problema molt més profund, de fondes arrels i que demana solució des de l’inici dels temps: la desigualtat.
Les fronteres som nosaltres
