El segon secretari general de les Nacions Unides, el suec Dag Hammarskjöld, va apostar sempre per la pau i la negociació en un món marcat per la Guerra Freda.
Segurament he estat un dels secretaris generals de les Nacions Unides més desconeguts. No us penseu pas que aquesta afirmació és un retret. És perfectament normal si tenim en compte que vaig ostentar el càrrec poc temps, el meu cognom és difícil de pronunciar i vaig ser una nosa per a alguns. Curiosament, la majoria em coneixen per les circumstàncies misterioses de la meva mort, però, no saben per què, en un moment en què el món estava dividit en dos blocs, vaig esdevenir una persona incòmoda.
La creença en el poder de la política i la diplomàcia per canviar les coses la vaig heretar del meu pare, Hjalmar Hammarskjöld, primer ministre de Suècia entre els anys 1914 i 1917. Encara que vaig néixer a Jönköping, sempre he considerat Uppsala com la meva ciutat natal. En aquesta vila universitària, hi vaig fer tots els estudis. Quan el 1930 vaig obtenir la llicenciatura de Filosofia i Dret, ja tenia garantit un lloc com a secretari adjunt del comitè governamental sobre l’atur. Feina que combinava amb la redacció de la tesi doctoral.
A partir del 1936, la meva carrera dins l’administració pública sueca va ser qualificada de meteòrica. No us vull avorrir, però només perquè us en feu una idea: el 1936, vaig ser nomenat secretari del Banc Central suec, que després vaig presidir; secretari d’Estat al Ministeri de Finances; delegat suec a l’Organització per a la Cooperació Econòmica Europea; secretari de gabinet del Ministeri d’Afers Estrangers i, finalment, ministre sense cartera al govern del socialdemòcrata Tage Erlander, des d’on vaig intentar combatre els problemes econòmics que van resultar de la Segona Guerra Mundial i vaig ser delegat del meu país a la Conferència de París.
Un suec a Nova York
El primer contacte amb les Nacions Unides va ser el 1951, quan vaig ser nomenat vicepresident de la delegació sueca. I, un any després, com a president, era convocat a Nova York. En aquell moment, les Nacions Unides només tenien set anys de vida i qualsevol negociació, en un món carregat de tensions i recels, era molt complexa. Per això, quan el novembre del 1942, el noruec Trygve Lie, primer secretari general de l’organització, va presentar la renúncia tots vam assumir la dificultat que suposaria trobar una persona de consens en plena Guerra Freda.
El març del 1953, en una reunió molt tensa, el Consell de Seguretat va votar quatre candidats. El canadenc Lester B. Pearson va obtenir la majoria necessària, però va ser vetat per la Unió Soviètica. Aleshores, va ser l’ambaixador francès, Henri Hoppenot, qui va proposar el meu nom. Soc conscient que aleshores els alts mandataris buscaven una persona grisa, allunyada del debat polític i eficaç en l’àmbit administratiu. En definitiva, que no causés gaire enrenou. L’ambaixador dels Estats Units va assegurar que jo “seria el millor que podrien aconseguir” i, des de l’òrbita soviètica, em van qualificar d’“inofensiu”. Una predicció que ben aviat es va considerar errònia.
Vaig exercir el càrrec de secretari general durant pràcticament dos mandats, prou temps per portar a terme alguns dels meus objectius. Tenia clar que les grans potències no podien dominar l’organització. Tot al contrari, s’havia de treballar en benefici dels països més dèbils, especialment els que estaven a punt d’assolir la independència. I, en un temps carregat de conflictes, vaig idear operacions per mantenir la pau i vaig consolidar la figura dels cascos blaus, una força de pau sense fronteres capaç d’interposar-se entre víctimes i botxins allà on calgués.
Necessitàvem un color que els franctiradors poguessin distingir amb claredat i vam triar aquest. Recordo que a la primera missió, a Egipte, com que no en teníem prou, vam haver de pintar amb aerosol blau cascos protectors de plàstic estatunidencs.
Gràcies al valor de la negociació i la diplomàcia, els meus dos estàndards, vaig aconseguir la signatura de l’armistici de la Guerra de Corea, vaig afrontar les crisis del canal de Suez i d’Hongria i els conflictes de Cambodja i Tailàndia. Ara bé, de tots els enfrontaments que aleshores hi havia actius al món, la crisi congolesa em generava una preocupació especial.
La crisi congolesa
El 30 de juny del 1960, el Congo Belga s’havia independitzat de la seva metròpolis. L’acord, però, no havia evitat atacs de l’exèrcit contra interessos europeus i la intervenció militar belga a la zona. La situació es va escalfar encara més quan Katanga, una zona terra rica en coure, or i urani, va proclamar la seva independència amb por que les mines fossin nacionalitzades. Davant aquesta situació, i com ja havia fet tres altres vegades, vaig decidir viatjar fins a l’àrea del conflicte. La pau era impossible des dels despatxos de les Nacions Unides a Nova York.
Vaig arribar a Katanga el 12 de setembre del 1961 per pactar amb les autoritats i els representants belgues una retirada de les tropes europees i el desplegament de les forces de l’ONU. I, sis dies més tard, vaig decidir volar fins a Ndola, Rhodèsia del Nord, actual Zàmbia, per aconseguir un alto el foc; però no hi vaig arribar mai. L’avió en el qual viatjava, amb quinze persones més, va explotar. Excepte un noi malferit que va traspassar uns quants dies més tard, tots vam morir a l’acte. Recordo dues deflagracions, seguides d’un fort impacte. Tot va anar molt de pressa.
Agraeixo molt que, durant anys, les Nacions Unides hagin investigat les causes de l’accident. Els testimonis presencials, les transmissions de ràdio… han confirmat que la nau va aterrar envoltada en flames i que hi havia altres avions a la zona. Per tant, es pot descartar la teoria de l’accident humà? Si algú va disparar contra l’avió, qui va donar l’ordre? Potser l’OAS, un moviment paramilitar oposat a la independència algeriana? Qui ho sap! En aquell moment no em mancaven enemics.
Quan ja era mort, vaig rebre el Premi Nobel de la Pau. Els membres del jurat van condemnar les crítiques i els atacs violents que havia rebut per haver intentat fer un món lliure de guerres i van elogiar la meva tossuderia per convertir les Nacions Unides en una organització internacional efectiva i constructiva. Era un objectiu titànic, però, les dificultats per implementar un ideal no proven que sigui erroni. El president nord-americà John F. Kennedy em va descriure com “el més gran estadista del nostre segle”. Clarament una exageració!
