Les dades del darrer informe d’Intermón Oxfam, Una economia al servei de l’1%, són contundents: només 62 multimilionaris acumulen tanta riquesa com la meitat més pobra de la població mundial, 3.600 milions de persones. A més, segons aquest informe, Espanya és el país de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) on més s’ha incrementat la desigualtat després de la crisi, catorze vegades més que Grècia i deu vegades més que la mitjana europea. Més concretament, l’u per cent de la població espanyola concentra més riquesa que el vuitanta per cent més pobre. I Catalunya no s’escapa d’aquesta realitat. Per exemple, el patrimoni d’Isak Andic, propietari de Mango i el català més ric segons Forbes, equival a la renda anual de 150.000 famílies mitjanes al 2014. A més, el patrimoni de les vint fortunes més grans de Catalunya va augmentar un 34 per cent el 2015.
Les desigualtats, però, no són un munt de dades. Les desigualtats marquen des del naixement la nostra vida. El biòleg i filòsof André Giordan escriu: “Sóc completament improbable, no obstant, existeixo”. La nostra existència ha estat una qüestió d’atzar. Si els meus avis no s’haguessin trobat, els meus pares no haurien nascut. Si els meus pares no s’haguessin conegut, jo no hauria nascut. I, per totes aquestes circumstàncies fortuïtes, he nascut en un barri benestant, d’una ciutat europea. Però he fet alguna cosa per merèixer néixer en un país, en una ciutat, en un barri en què puc gaudir de serveis bàsics i de més oportunitats? De fet, només per aquest cúmul de casualitats, els afortunats ja arribem al món amb cert marge temps de vida com a garantia. Avui, la diferència en l’esperança de vida entre un veí del Raval i un de Pedralbes és d’uns sis anys, amb més mal pronòstic per a l’habitant del cèntric barri barceloní.
Els efectes de les desigualtats són devastadors i una herència que es transmet de pares a fills: pobresa, mala salut, desnutrició, immigració, baix nivell educatiu, falta d’inserció laboral… Conseqüències personals, però també comunitàries: pitjors condicions mediambientals, problemes de convivència, etc. Així, doncs, néixer a l’Àfrica o al Raval és tenir mala sort i ja està? No. Avui existeixen mesures per garantir justícia social i la igualtat d’oportunitats per a tothom. La teoria la tenim, però estem disposats a renunciar als nostres privilegis? Per exemple, acollint a casa aquells que també volen gaudir de benestar? Lluitem perquè s’apliquin polítiques més redistributives? Però aquesta no és solament una batalla política. Ens hem de preguntar: realment volem una societat més igualitària?
