La precarietat laboral que ens colpeja i persegueix, accentuada des de la crisi econòmica del 2008, és especialment agressiva amb les persones joves. Malgrat que des del 2008 fins al 2017 el salari brut del total de la població ha augmentat lleugerament en un 7,48 per cent, els nostres sous s’han vist reduïts en un 14,13 per cent. L’any 2019 el noranta per cent de nous contractes a joves van ser temporals i, segons la taxa AROPE, la població jove és el segon col·lectiu amb major risc de pobresa i exclusió social a Catalunya, tot seguit de la població menor d’edat.
A més, cal destacar que aquestes xifres són dades oficials que no poden arribar a visibilitzar tota la situació de precarietat en tant que no poden analitzar la realitat submergida: joves treballant sense contracte, joves cobrant en negre, joves sota falsos contractes de voluntariat…
Aquesta dramàtica situació no ha fet més que agreujar-se en context del Coronavirus. Des del confinament, les persones joves hem sigut les primeres a ser expulsades del mercat laboral. D’una banda perquè l’àmplia majoria de joves (82 per cent) treballem al sector serveis, el més afectat per la pandèmia. D’altra, perquè som el rostre visible de la contractació temporal i, per tant, el cost del nostre acomiadament ha sigut el més assequible per a les empreses.
Amb relació a països del nord d’Europa, ens emancipem gairebé deu anys més tard (amb 29 anys de mitjana) i segons l’Observatori Català de la Joventut la taxa d’emancipació ha arribat al mínim històric del 20,9 per cent. A casa nostra l’àmplia majoria de joves –gairebé vuit de cada deu– no es poden emancipar principalment per qüestions econòmiques. Aquesta xifra també és molt significativa en tant que, sent el mínim històric des que tenim registres, implica necessàriament que el col·lectiu jove mai ens havíem trobat en una situació tan precària en matèria habitacional com l’actual.
Tot i ser considerats per l’administració pública com un col·lectiu vulnerable, no existeixen avui dia polítiques públiques específiques per a joves en aquest sector. Això té molta relació amb l’àmplia normalització que se li ha donat en l’àmbit social a la precarietat juvenil. Els processos d’estigmatització i d’infantilització del jovent fins i tot ens han arribat a fer creure que si una jove aconsegueix emancipar-se és perquè aquella persona és una privilegiada. En resum, ens han fet creure que el dret a accedir a una llar i a iniciar el nostre propi projecte de vida no és tant un dret, sinó més aviat un premi.
Una lluita col·lectiva
Des d’espais d’organització juvenil com el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) portem anys intentant fer front a l’emergència habitacional que patim. Recentment, amb la col·laboració de l’Observatori DESC, hem realitzat la radiografia Joves Llogateres i Dret a l’habitatge. Aquest informe fa una anàlisi del marc jurídic i legal de Catalunya en l’àmbit d’habitatge –per posar en relleu les seves mancances– i és una fotografia de l’estat actual de les joves amb relació a aquest dret.
En aquest sentit no només hem aconseguit aprofundir en les dades quantitatives que mostren la situació actual de les joves amb relació a la llar (per exemple, hem donat a conèixer que les joves hauríem de destinar el 120 per cent, de mitjana, del nostre salari per poder pagar el lloguer, o que el 56 per cent de les joves hem patit abusos amb relació al lloguer). També hem pogut estudiar i donar centralitat, a través d’una enquesta contestada per gairebé 1.500 joves, a dades qualitatives; dades que no parlen de la situació precària que patim les joves, sinó de com aquesta situació ens afecta vitalment.
Joves tristos, angoixats i avergonyits
Dins d’aquest marc conceptual de dades qualitatives és destacable l’Enquesta Catalana de la Joventut del 2017 que hem recuperat, on es visibilitza que el 44,5 per cent de les joves afirmen sentir tristesa i angoixa per no poder arribar a final de mes. En l’enquesta també es mostra que el 17,8 per cent han hagut de deixar els estudis i el seu projecte de futur per fer front a greuges econòmics, i es parla del fet que el 14,9 per cent de les joves del nostre territori afirma no arribar a tenir una dieta bàsica i equilibrada, de nou, per la situació econòmica.
La nostra generació ha nascut i crescut en un món desigual, basat en l’individualisme i la competència. Ens han socialitzat per fer-nos creure que la pobresa i la manca d’estabilitat són un fracàs personal en comptes d’un fracàs del nostre sistema social, cultural i econòmic. Això provoca que aquestes xifres qualitatives, que tenen un enorme impacte al dia a dia de les persones joves, normalment es tradueixin en solitud, vergonya i neguit.
Per tot això, destacar aquestes dades de percepció a la radiografia Joves Llogateres i Dret a l’habitatge no només va ser una aposta política per donar major rellevància i validesa als sentiments del nostre col·lectiu. També va ser necessari per a visibilitzar que aquesta situació de fragilitat és majoritària. No som culpables individualment d’aquest fracàs i, per tant, necessitem revertir aquesta faula de l’individualisme per tal d’organitzar-nos i trencar amb una normalitat que ens obliga a viure vides sistemàticament vulnerabilitzades i estigmatitzades.
Ja és impossible seguir tractant d’ocultar els signes d’inestabilitat i inseguretat que patim. Durant molt de temps se’ns va fer creure, a través del mite de l’ascensor social, que la contractació precària i la manca d’autonomia eren el preu inevitable que havíem d’estar disposades a pagar per tal de, en un futur, poder viure plenes en societats de benestar. Però aquesta anàlisi ja no és creïble, ja que alhora que s’han anat invisibilitzant les problemàtiques de les joves, els nostres sistemes democràtics estan fallant i les desigualtats en la nostra societat s’han aprofundit en tots els eixos de dominació.
Una qüestió de drets
Hem arribat a un punt crític i és per tant necessari assenyalar l’arrel dels nostres problemes. Antropòlogues reconegudes en l’àmbit internacional, com Yayo Herrero, parlen de què el nostre sistema socioeconòmic està en guerra amb la vida. Un sistema on, en general, les decisions fonamentals es prenen basant-se en uns criteris que deixen fora la sostenibilitat del planeta i de les persones. En aquest sentit, en l’àmbit d’habitatge, l’arrel del problema el trobem en un sistema de producció neoliberal, que veu l’habitatge com una mercaderia amb la qual poder especular i no com un dret humà que ha de ser salvaguardat. Aquesta visió mercantilista que està disposada a sacrificar-ho tot per tal de fer créixer l’economia ha provocat que les polítiques d’aquest sector vagin dirigides a la desregulació i l’ampliació de privilegis de grans propietaris.
Moltes vegades a les joves ens diuen catastrofistes per posar les dades al centre, però la catàstrofe no és informar sobre la situació que patim; la catàstrofe és conèixer aquestes realitats i no fer res al respecte. En aquest sentit, les joves volem que es parli d’emancipació perquè tenim la visió de què aquesta situació injusta pot canviar i ha de canviar.
Per revertir aquesta situació no només necessitem erigir polítiques públiques que s’articulin per tenir especial cura amb els col·lectius vulnerables. També necessitem d’una anàlisi amb gran profunditat que ajudi a repensar el valor de tot allò que ens envolta, que ens ajudi a allunyar-nos d’una visió adultcentrista i feta a curt termini que no fa més que hipotecar les vides de les infants, les adolescents i les joves.
En definitiva, quan parlem de revertir la situació de desigualtat que patim en l’àmbit de l’emancipació no parlem més que de la possibilitat de viure vides que valguin la pena ser plenament viscudes.
Guillermo Chirino és president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC)
