El debat sobre l’ús del mòbil en l’adolescència és un dels temes més calents entre la comunitat educativa. La campanya “Adolescència lliure de mòbil” aposta per ajornar l’arribada dels dispositius a les aules. Xavi Casanovas, del Poblenou de Barcelona, n’és un dels portaveus.
És un debat que fa temps que es cou, però què us ha empès a mobilitzar-vos precisament ara?
Amb l’inici de curs van decidir muntar un grup de WhatsApp amb persones que consideraven que cal ajornar l’arribada del telèfon mòbil a les aules. Les notícies que han sorgit darrerament advertint dels perills dels mòbils i el fet que cada vegada hi hagi més evidència científica d’aquest fet han generat la tempesta perfecta perquè aquesta iniciativa prengués la dimensió que ha agafat. Nosaltres creiem que les famílies que consideren que hi ha altres maneres de fer aquest salt a l’institut són més de les que realment ens pensem. Aquesta iniciativa neix per empoderar les famílies que han pres l’opció de no donar un mòbil als fills en el pas de la primària a l’institut.
Quines són les principals preocupacions de les famílies pel que fa a l’ús dels mòbils entre els menors?
Del primer que ens adonem és que s’ha creat la tendència de dotar els fills d’un mòbil amb el pas de la primària a la secundària. No sabem ben bé per què passa això, però el mòbil arriba cada cop a una edat més prematura. Actualment, el 85 per cent dels nens entre 12 i 14 anys en tenen. Què és el que ens preocupa d’això? D’una banda, una sèrie de problemàtiques que se’n deriven –com el ciberbullying o l’assetjament a través de les xarxes socials–, d’altra banda, la pressió per la imatge que provoquen les xarxes socials; però sobretot la capacitat d’atracció i d’addicció que tenen els mòbils. Els mòbils generen una dinàmica semblant a un forat negre en el qual l’infant, quan comença a fer-ne servir, no s’adona de les hores que hi passa fins que se’n desenganxa. Els nostres fills estan perdent una gran quantitat d’oportunitats i de possibilitats del que nosaltres considerem que seria una bona vida.
La majoria de les coses que ha anomenat tenen com a denominador comú la salut mental.
Sí, però també té a veure amb quin és el tipus o el model de vida que nosaltres volem per als nostres fills. Jo no vull un nen que es passi cada tarda dues o tres hores enganxat al telèfon mòbil amb deu, onze, dotze, tretze o catorze anys. Jo vull un nen que jugui, un nen que tingui alternatives, que sàpiga avorrir-se.
La solució és que no hi hagi mòbils, és a dir, treure’ls de l’equació o gestionar la convivència amb el mòbil?
Aquesta és la pregunta més difícil de respondre, efectivament. Tenim una tecnologia que ens sobrepassa; no la sabem controlar. Tampoc els adults sabem bé com controlar la nostra exposició constant a la tecnologia digital i necessitem autoregular-nos. El problema és que els menors no saben autoregular-se. Necessitem aquesta tutela de l’adult per ajudar-lo a posar límits. Per tant, la solució és una prohibició del mòbil? Jo crec que sí. De quina manera? Això és el que caldria parlar. És a dir, una prohibició en molts espais, un d’ells l’espai educatiu. Nosaltres considerem que en l’espai educatiu s’ha de restringir al màxim l’ús i l’accés als telèfons mòbils personals. En altres espais, com en les extraescolars, el mòbil tampoc hi té cap paper. Creiem que guanyarem molt en qualitat de vida per als nostres fills i per a les famílies.
De les noves tecnologies també hi ha una part educativa que caldria potenciar?
Evidentment. En cap moment hem estat en contra d’una afirmació que considera que els nens han de rebre una millor educació digital. Però, és veritat que aquesta educació digital no passa perquè els nostres fills tinguin un mòbil a la butxaca de manera constant. Cal revertir aquest consens social que suposa que els nostres fills han de tenir un mòbil a partir dels deu, onze o dotze anys. Això es fa amb educació digital per a les famílies i els infants.
