L’educació dels infants afecta a tota la societat, però hi sectors que hi estan directament més implicats. Hem assegut al voltant d’una taula a una mestra, a un psicòleg i a una representa de la FAPAC per parlar-ne.
Actualment, a la nostra societat, la infància està massa protegida? Són els nens els reis de casa?
Maria Majó: Sí, tot això és així, però per diversos motius. En primer lloc, numèricament ara hi ha menys infants en una casa. Abans era habitual tenir tres o més fills, la germana gran era la responsable dels altres, la colla de germans era una entitat, mentre que ara només són un o dos. Abans. En segon lloc, ara els pares i les mares són més grans. Nosaltres abans teníem la majoria de fills entre els 20 i 30 anys i ara la primera criatura arriba als 34. I, a més, entre d’altres causes, ara tenir fills és el resultat d’una decisió molt reflexionada. Per tant, actualment l’infant és percebut d’una manera diferent. Això no vol dir que ara sigui millor o pitjor que abans.
Joaquim Trenchs: Els nens sempre han estat els reis de la casa, però ara, per qüestions diverses de la societat actual, no descobreixen, metafòricament parlant, que realment els reis de la casa són els adults. Això té relació amb el concepte d’autoritat, diluït per diversos motius: l’entrada de la dona al mercat laboral, la creació de famílies més tancades i petites, la societat de consum, l’acceleració del dia a dia… Tot això fa que l’infant, en el seu imaginari, es converteixi en un rei poderós, i a mida que va creixent demostra la seva força. Al final, els nens no entenen que en el món hi ha altres reis i que ells han de fer un procés per ser-ne. Les persones som productes d’un moment històric i en aquests moments la societat no ajuda els individus perquè desenvolupin el principi de l’esforç i de l’espera per aconseguir certes aspiracions i desitjos.
Coral Magem: El fet que actualment tant el pare com la mare treballin repercuteix en els fills. S’ha perdut l’autoritat i cada vegada sabem menys negar-nos a les peticions que ens fan els fills. La societat de consum s’imposa i se’ls dóna tot allò que demanen els nens. I, així, els infants tenen tantes coses al seu abast que perden els valors.
I tots aquests elements com afecten la vida real i el futur dels infants?
M.M: Després d’ensenyar en un institut, m’he adonat que hi ha molt desnivell entre la infantesa, moment en què el nen està consentit, i l’època de l’adolescència, quan a partir dels 16 anys s’han d’enfrontar al món laboral. Aleshores, s’adonen que la situació anterior era comèdia. El rei de la casa comença a veure que no ha aprofitat una educació bàsica, que no troba una feina digna, que ningú li posa una catifa als peus… Entre aquestes dues fases hi ha un trencament brutal i, especialment aquells nois que no tenen darrera un coixí familiar, s’ho passen molt malament. En aquest sentit, quan des de petits no els enfrontem a la seva pròpia vida i a les seves responsabilitats, els fem molt de mal.
J.T: Avui, el missatge predominant és: “Tot és a l’abast, possible i fàcil”. Per això, als adults ens costa molt acompanyar els infants en les petites frustracions o problemàtiques; per exemple, no ens sabem mantenir ferms quan un nen plora una estona o quan el mestre renya el nostre fill. Això ens sembla un atac contra el nostre narcisisme. A més, de vegades ens sentim frustrats perquè com a adults no arribem a tot. Finalment, d’aquest cúmul de situacions i sensacions l’infant se’n ressent.
C. M: I també, de vegades, hi ha pares que “desaprofiten” l’educació que els fills reben a l’escola. El mestre els pot ensenyar uns hàbits i uns valors, però després no tenen continuïtat a casa. Els nens a l’escola van bé quan els pares responen.
S’ha trencat la confiança necessària entre els mestres i els pares? O els pares intenten desentendre’s de part de les seves responsabilitats?
J.T: A l’escola se li han carregat moltes coses: educació en coneixements, educació cívica, educació vial, educació sexual… Absolutament tot. Això és un problema, perquè molts professors no aguanten aquesta pressió, han de suportar un gran pes. A més, cada dia s’han de guanyar l’autoritat. Fins i tot, les administracions dels centres desautoritzen els equips de professors. Així, les responsabilitats van passant: dels pares als professionals, dels mestres als psicòlegs, dels psicòlegs al…
M.M: D’això ara se’n diu derivar, una paraula odiosa. Si un nen té problemes a l’escola i es recomana que vagi a un psicòleg, aquest i el mestre han de treballar conjuntament, han de compartir responsabilitats. Avui, es demana a les escoles una cosa molt difícil: anar contracorrent. La societat, amb molta més força que abans -publicitats, mitjans de comunicació-, té la possibilitat d’escampar uns valors i no ho fa, però demana a l’escola que tingui aquest paper. Mentre a l’escola es promou el valor de l’esforç i del temps necessari per l’aprenentatge, la societat promou l’individualisme i l’obtenció ràpida de tot. La societat actual, però, també té una cosa positiva: la llibertat. Ara bé, hem de pensar que quan tenim més àmbit per exercir la nostra llibertat, també hem de tenir més seny per conduir-la cap a millores del perfeccionament humà.
Hem perdut els referents?
J.T: Abans teníem unes institucions religioses, unes ideologies polítiques… que ens marcaven uns referents imaginaris. Ara tots som més lliures, més individualistes, la qual cosa provoca dos fets: la persona ha de ser més responsable dels seus actes i de les seves decisions i moltes persones es troben perdudes.
C.M: Des de FAPAC intentem fer xerrades per marcar uns paràmetres orientatius als pares, però aquells que realment ho necessiten no venen. Costa molt arribar a les famílies i fer moure la gent per altres activitats no marcades en la seva agenda quotidiana. Vivim en una societat controlada pel rellotge. Però l’horari laboral dels pares no és el mateix que l’horari de les criatures i no ens queda més remei que buscar alternatives, com són les activitats extraescolars.
Si els nens van a l’escola a les 9, pleguen a les 5 i després fan activitats extraescolars, quan veuen els pares?
M.M: Abans hi havia més estabilitat familiar. Per exemple, els fills veien el treball dels pares. Si el pare era fuster, després d’escola els nens passaven la tarda al taller. Ara, el treball dels pares és un misteri. Això no vol dir que abans els pares dedicuessin més hores als seus fills, fins i tot n’eren menys, però cada família tenia unes guies educatives establertes que els nens coneixien. Quan els pares em deien “A casa a les nou”, era perquè a les nou i cinc minuts tots sopàvem junts. Aquesta era l’única vegada en tot el dia que ens trobàvem. Moltes vegades els pares no sabien a quina casa o carrer jugaven els seus fills, però existia confiança en l’entorn. La família guiava el nen, en canvi, ara tot és més difús.
J.T: De vegades, hi ha pares que em diuen: “El meu fill em diu que tots els nens miren un programa de la televisió, però jo crec que no l’ha de veure”. Ara són els pares que tenen uns valors i que marquen uns referents als seus fills els qui dubten si ho fan bé. L’entorn pressiona molt i si no tenim les idees clares trontollem.
Abans s’ha comentat que avui les parelles tenen fills més tard. Creuen que la forma com es pren la decisió de tenir fills afecta a la seva posterior educació? Tenir fills és un acte egoïsta?
J.T: Sí, en un primer moment, tenir fills és un acte egoista, de completesa personal, una qüestió de narcisisme, una forma de garantir la continuïtat d’un nom… Per això, quan toques un nen, toques el narcisisme dels pares. Tenir fills és una decisió individual o de parella, però hem de ser responsables, perquè al mateix temps creem un ésser social.
M.M: Estic d’acord amb tu, però tenir fills també és un acte vital. Tota persona viva té tendència a continuar la seva reproducció. Precisament aquest aspecte més espontani s’està perdent, ara les parelles quasi programen quan tindran els fills. Ara la paternitat és molt més racional. Hauríem de tenir més en compte que la reproducció és una qüestió social.
C.M: També hem de tenir en compte que portar una criatura al món representa una gran despesa.
M.M: Tenia una companya de feina que de donar sopar i banyar els fills en deia “inversió social”. Sempre deia que havia de fer uns bons ciutadans. Ara ningú reconeix que compartir una estona amb un fill és un valor social.
J.T: El desig dels adults no ha de passar únicament pels nens, i els nens han de comprendre que no són l’únic desig dels pares. Els pares també poden tenir altres desitjos com l’altre membre de la parella, la feina… Si el nen capta que hi ha un tercer desig, aprèn a no ser el rei.
M.M: Els nens han de comprendre que poden ser molt estimats, però que no són els únics estimats.
A nivell de conclusió, una recepta per educar correctament?
J.T: Oferir estimació i autoritat. Els ingredients han de ser estimació i afecte, però també límits, contenció, paciència i espera. Si només hi ha autoritat generem un nen reprimit i neuròtic, però si només hi ha amor desmesurat hi ha sobreprotecció, per tant, s’ha de buscar un equilibri. Més endavant aquests dos eixos se’ls hauran de buscar ells mateixos.
M.M: Quan els fills siguin grans hauran de descobrir que no hi ha plaer gratuït, tothom se l’ha de guanyar. També cal tenir en compte un altre ingredient: si la parella és feliç, aquesta felicitat s’encomana als fills.
C.M: I, finalment, jo hi afegiria mostrar interès per les coses que fan els fills, per les seves vivències.
