Ja ben entrats en el segle XXI continuem plantejant-nos preguntes com a humanitat: cap a on va el món? A la Terra hi ha prou recursos per superar totes les crisis, tots els problemes, conflictes, malalties, guerres, violències? Si mirem amb perspectiva el darrer microsegon de la vida del planeta, els darrers dos segles, hi ha una tendència a identificar el segle XIX com un temps d’utopies i el segle XX com un temps de distopies… Si donéssim com a bona aquesta identificació ens adonaríem que aquestes dues centúries es podrien definir ben bé com una manifestació del ying i del yang.
Com a humanitat no podem defugir la dualitat i totes les conseqüències que se’n deriven. El repte que tenim com a fraternitat existencial —seguint la Carta de la Pau dirigida a l’ONU— és transcendir aquesta dualitat en totes les seves manifestacions i veure i viure la integritat del conjunt, dels cicles complets, més enllà del dia i la nit. Per exemple, la rotació de la Terra, però, permet alternar la vida —del dia i de la nit— no en clau de combat o de victòria d’una sobre l’altra, sinó en clau de cicles: passem del combat de Karate a la dansa d’Aikido. El savi Arquimedes deia: “dona’m un punt de suport que, a partir d’aquest, mouré el món, fent servir per aquest propòsit una palanca”.
De l’escassetat al conflicte
Sembla que tenim gravat a les entranyes quelcom que ens condiciona greument: la percepció d’escassetat i la por que se’n deriva, com destaca Dhyani Ywahoo. La percepció d’escassetat sembla que ens mou a la lluita, a l’ànsia de recursos, riqueses, territoris materials i immaterials i poder. Com que tenim por de no tenir prou, intentem abastir-nos del que creiem necessitar i fem el que cal per proveir-nos de recursos; i això ens porta a tota mena de conflictus (cops entre diversos); i dels conflictes a les violències i les guerres només hi ha un pas.
Però aquesta percepció d’escassetat parteix d’una confusió: no sabem distingir l’escassetat amb l’existència de límits, sigui a la nostra pell o a la del planeta. Tant la Terra com els éssers són limitats, però alhora abundants. Hi ha milions de bilions d’éssers i recursos a la Terra; hi ha milions de bilions de cèl·lules als nostres cossos. Les organitzacions humanes com els Estats han anat i continuen canviant amb el temps, mogudes per la por d’escassetat i l’ànsia d’obtenir els “béns escassos”, condicionant una dinàmica de “domini sobre”, sigui sobre altres persones, col·lectius, pobles, territoris, recursos o ecosistemes.
Darrerament s’hi han afegit els territoris virtuals i els espais immaterials de les ones i les xarxes i l’espai, però moguts en essència pel mateix: produir violències i guerres virtuals, dinàmiques de control i de domini sobre l’entorn, en el qual la humanitat ens trobem immersos. Quins principis i quina economia mouen el món? La lluita i la competència per obtenir més i més, amb una mentalitat arrelada en la dualitat —cada cop més polaritzada a diferents nivells i dimensions— de victòria i derrota. És l’ofuscació de l’hybris que defineix Karl Jung amb la seva construcció del “mite de l’heroi”.
Davant d’això, cap a on ens dirigim? No podem practicar el mite de la “tabula rasa”, com planteja Stephen Toulmin, i començar de zero, com si la humanitat no hagués viscut i experimentat res. Però el que sí que podem fer és canviar el “punt de suport” per moure el món cap a un altre horitzó, un nou paradigma.
Malgrat que, per una banda, com analitza Yuval Noah, la humanitat ha aconseguit fer avenços impressionants per mitigar la fam, la pobresa, les malalties infeccioses i les epidèmies i les guerres s’han vist reduïdes quantitativament; per altra, també és cert que nous fenòmens segueixen segant milions de vides humanes i d’altres éssers vius. Que podem destruir quinze vegades el planeta amb les bombes atòmiques que tenim construïdes i preparades per activar en un instant. Que algunes desenes de milions d’éssers humans han de migrar a altres zones del planeta a causa de les guerres, de les inclemències climàtiques i de la pobresa. Que diverses desenes de milions d’éssers humans resulten esclavitzats per empreses multinacionals (algunes d’elles multinacionals militars, de seguretat privada o d’explotació de recursos naturals). Que els diferents sistemes polítics i econòmics eixamplen les desigualtats i injustícies —a partir del motor de la “força del treball”, que anirà expulsant a més persones a partir de la intel·ligència artificial i els robots— entre una minoria elitista engolidora de tot sense aturador i una gran majoria progressivament empobrida cada cop més exclosa, buidant de l’existència d’una “classe mitjana” generalitzada que facilitaria condicions equitatives. Que grups de crims organitzats segueixen sotmetent i causant dolor i violència a persones (drogues, armament, tràfic de persones, contraban espècies naturals, etc.).
La utopia és possible
Amb tot i això, sí, podem canviar el “punt de suport” i situar al bell mig els principis, l’ètica, la filosofia, l’educació, la tecnologia, la ciència, la tècnica i l’economia centrada en l’ecosistema de les cures, a partir de l’abundància limitada i la confiança. Hi ha moltes persones, col·lectius, organitzacions, empreses i altres sistemes que ja ho estan fent. Necessitem pensar, projectar, sentir i portar a la pràctica aquest nou punt de suport a nivell global. Un ecosistema centrat en les cures de les persones —a nivell biològic, mental, emocional i espiritual—, dels microsistemes de les famílies —des dels infants i adolescents passant pels joves, adults i ancians— als macrosistemes de les comunitats i dels pobles. Necessitarem invertir recursos humans i materials i immaterials ben preparats científicament, tècnicament i èticament per desmuntar les bombes atòmiques, caces, tancs i armament “intel·ligent”. Per desmuntar estructures industrials que malmeten greument l’ecosistema biològic del planeta. Per generar la distribució equitativa d’aliments i habitacles per a tothom. Per generar recursos de salut integral per a les persones, amb espais curatius, residencials i medicaments segons les necessitats d’edat i de regió en les que es trobin. Per transformar positivament els naturals conflictes que es produeixen entre persones, sistemes i pobles, generant noves solucions a problemes, disputes, conflictes i fins i tot les violències que es puguin produir. I per aportar noves solucions al clima i els ecosistemes, uns serveis a on “la força del treball” no sigui el motor que tot ho mou, generant solucions creatives segons les etapes de la vida, segons els territoris locals i regionals a on es trobin, generant mitges jornades successives, salaris per existir, nous instruments d’intercanvi, nous models socioeconòmics centrats en l’ecosistema de les cures a partir d’una consciència global.
Necessitem elevar la consciència col·lectiva planetària i actuar en conseqüència. Potser si nedem a contracorrent com els salmons, generarem un ecosistema de les cures a tots nivells. Necessitem que sigui un propòsit de la humanitat, no només de la suma d’individus conscients. Tant de bo ens proposem canviar el punt de suport en les cures d’uns als altres per moure el món per un benestar personal, familiar i planetari, més integrat, pacífic i evolucionat.
Jordi Palou-Loverdos és director de la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU, advocat acreditat a la Cort Penal Internacional i mediador en conflictes. També és autor del llibre Com el salmó dins l’aigua: un viatge al·lucinant per les aigües de la vida (Pagès Editors, 2013).
