“Pepe Mujica deia que el llibre és l’invent més gran de l’home. Llàstima que la gent llegeix poc perquè no té temps.” Aquesta és una de les cites del llibre No nos da la vida (Bruguera, 2025) de l’activista digital i redactora creativa Laura Camps de Agorreta, una oda als drets dels treballadors i a la classe obrera on exposa la tesi de la pobresa del temps.
Quant fa que no tenim temps?
Em sembla que fa molt que no tenim temps, el que passa és que potser no ens n’adonàvem. Fa molt que intercanviem el nostre temps per arribar a final de mes.
Què vol dir amb això?
En primer lloc, el temps és la mesura amb què s’estructura la vida. Per tant, la pregunta que ens hem de fer és: qui té temps? Les persones riques. A més, què fan amb els diners? Compren el temps de la resta, de la gent treballadora, que som la majoria. Aleshores, des que entrem al mercat de treball, progressivament ens quedem sense temps. I qui té temps? Els infants i els jubilats, les persones que no estan al mercat. El que podem fer per revertir la situació és treballar menys hores. S’ha de capgirar l’estructura.
De fet, en el seu llibre aposta per una jornada laboral de 32 hores. Ho veu possible?
Hi ha diverses proves que confirmen que és possible. Al País Valencià se’n va fer una d’una jornada laboral de 32 hores en quatre o cinc dies. A més, he estat a Dinamarca, on la jornada per llei és de 37 hores, però la majoria de gent en treballa 33. A més, la majoria de les mares treballadores del país que tenen jornada reduïda fan la mateixa feina en menys hores. Per tant, és clar que és possible. Els resultats són superòptims. La reducció millora el benestar de les persones, redueix l’angoixa, millora la sociabilitat, augmenta la quantitat d’hores que dediquem a fer esport. Tot són beneficis, com a col·lectiu individual i social.
Tot i això, la nostra jornada continua sent molt més llarga.
És una llàstima. Seria interessant reduir-la en l’àmbit legal, però la reducció es pot fer d’altres maneres, com per exemple en els convenis col·lectius. Crec que el 83 per cent dels catalans estan a favor de reduir la jornada. És imparable. Tot i que sembla que l’haurem d’aconseguir als carrers i amb la negociació col·lectiva als llocs de treball.
Ens estem centrant en la reducció de jornada, però quines altres mesures es podrien prendre perquè els treballadors tinguin més bones condicions?
A més de la reducció horària, caldria compactar la jornada laboral, per tal d’acabar amb les jornades partides, que no tenen gens de sentit. També caldria millorar les mesures de conciliació i de cura de persones a càrrec perquè qui les cuidi no hagi de sortir corrents per passar del treball remunerat al treball domèstic. Hem de tenir temps per a nosaltres i per tenir cura de qui estimem. Seria important garantir mesures d’habitatge que ens permetessin viure a prop d’on treballem. Així dedicaríem menys estona als desplaçaments laborals. La millora és multifactorial. També hauríem de canviar la nostra relació amb la feina, perquè hi passem moltes hores i ens afecta la vida personal.
Com ens afecta tot plegat pel que fa a salut mental?
El que més afecta la nostra salut mental és la falta temps. El fet de dedicar tantíssimes hores a la feina, tenint en compte el desplaçament i que hi ha persones que fan jornada partida, fa que no desconnectem i acabem esgotats. L’OMS i l’OIC preveuen que l’any 2030 més de la meitat de les baixes laborals seran per salut mental i estem només a cinc anys del 2030. Per tant, ens hem de moure ja.
Ha comentat en un parell d’ocasions que temps i diners van de bracet. La pobresa del temps és una qüestió de classe?
Definitivament. He començat dient que són els rics que tenen temps i diners, i amb diners compren el nostre temps. Si no redistribuïm el dret al temps, no podem trencar amb aquesta estructura. És important reduir la jornada laboral conservant salaris o, fins i tot, augmentant-los. Tot plegat, per tenir temps, per poder-los dedicar al que nosaltres volem, per emancipar-nos intel·lectualment, pel que fa a interessos, de curiositat. Si tenim temps, també podrem associar-nos i participar per tenir més sobirania. Si estem esgotats, el que passa és que no podem participar per falta d’energia i les decisions les prenen uns quants, que casualment són els que tenen més diners i més temps.
La dependència econòmica que tenim cap a les empreses ens fa esclaus?
En aquest sentit, la generació Z té moltes possibilitats de canviar les coses. Als millennials se’ls va dir que havien d’estudiar molt, fer pràctiques no remunerades, hores extres i que tot aniria bé. Després va resultar que era mentida. Però la meitat dels millennials ja tenen persones a càrrec i tenen més coses per perdre. En canvi, la generació Z des del principi ha vist clar que això era una fal·làcia i ha decidit que no volia viure per treballar, ni treballar per viure, sinó viure per viure. A més, la gran majoria no tenen càrregues perquè no s’han emancipat. Per tant, això els dona una llibertat d’acció molt més gran i jo confio que tirin endavant el canvi.
Vostè també parla de la família laboral, de la idea que ens hem d’esforçar al màxim. La generació Z potser trenca amb aquesta dinàmica que ha provocat que alguns treballadors se sentissin explotats.
Aquest idea de la família laboral és una trampa perquè t’esforcis més, que està bastant lligada a la meritocràcia. El missatge és: esforça’t, sacrifica’t. A vegades sembla que hagis d’heretar l’empresa, però després no et donen res a canvi. Encara que t’hagis esforçat al màxim quan demanis una mesura de conciliació no prevista per la llei, segurament no te la donaran. És una família que només funciona en un sentit. Per sort, la generació Z de moment no cau en aquest parany. Evidentment, necessiten treballar per sobreviure, però ho fan des d’una lucidesa diferent.
