Yayo Herrero és antropòloga, educadora social i enginyera tècnica agrícola; és sòcia treballadora de Garua S. Coop i membre de Foro Transiciones. Fa de professora de la Càtedra Unesco d’Educació Ambiental i Desenvolupament Sostenible (UNED). També és coautora de més d’una desena de llibres relacionats amb l’ecologia social i de nombrosos articles; membre del consell editorial d’Hegoa i dels consells de redacció de les revistes Ecologista i Papeles. Anteriorment havia estat directora general de FUHEM.
És possible ser autosuficients?
Tot depèn del que entenguem com a autosuficiència.
Bé, doncs, què és l’autosuficiència?
Se sol dir que és la capacitat que una persona, col·lectiu o ciutat, té d’autoorganitzar-se simplement per poder reproduir-se, per mantenir-se. Si parlem de persones individuals, hem de dir que sempre som interdependents, perquè una persona sola no pot viure.
O sigui que individualment no és possible ser autosuficients?
De cap manera. Totes les persones complim amb dues característiques bàsiques. La primera és que som ecodependents, és a dir, no hi ha vida sense naturalesa. L’aigua, els aliments, l’energia i tot allò que cal per mantenir-nos ens ve directament de la natura. Però, a més a més, els éssers humans som radicalment interdependents entre nosaltres. Una criatura acabada de néixer no sobreviu si ningú la cuida. El mateix passa en la vellesa. I ja no diguem si patim alguna malaltia o diversitat funcional. Els éssers humans, som vulnerables, som finits i, per tant, ecodependents i interdependents.
Per tant, l’autosuficiència només és viable acceptant aquesta interdependència i l’ecodependència?
Clarament. Una persona pot buscar la seva autonomia i pot intentar ser el més autosuficient possible, però això sempre es donarà en un marc interdependent amb la natura i amb altres persones.
Estem preparats per a l’autosuficiència?
Crec que no. Com a mínim en el marc de la nostra cultura. Si mirem diferents pobles originaris o altres cultures, veurem com la comunitat és el nucli que articula tota la vida. La consciència de vida en comú és un element essencial per al desenvolupament d’aquestes comunitats. Tanmateix, dins de la cultura occidental, hi ha una mena de pecat original: som una cultura que s’ha desenvolupat, s’ha estès i ha crescut alimentant una idea d’exterioritat, de superioritat i instrumentalitat respecte a la resta del món viu. Ens han venut una falsa fantasia de la individualitat.
I en què es basa?
Algunes persones tenen el privilegi de considerar-se a si mateixes autònomes. En realitat, però, el que passa és que en altres espais invisibles com són les llars, altres territoris o altres espècies, hi ha éssers vius produint vida per a poder alimentar aquesta suposada independència o autosuficiència.
Per tant, el sistema econòmic-social actual ens impedeix ser autosuficients?
Exacte! El capitalisme nodreix la fantasia de l’autosuficiència. Alimenta la idea que cada individu pot ser totalment autònom i viure completament sol, però això només és possible a través de la invisibilització de moltes altres tasques, feines i vides. Si volem ser autosuficients ho hem de fer col·lectivament. Hauríem de pertànyer a un grup que visqués d’acord amb els límits del seu territori, que produís els seus propis aliments, que gestionés els seus propis residus… Només així podrem assolir importants quotes d’autosuficiència.
Llavors l’autosuficiència només és viable a petita escala, però no globalment?
L’economia global de cap manera pot ser autosuficient. Això no vol dir que no puguem i haguem de construir societats on les economies estiguin tan localitzades com sigui possible, i siguin el màxim d’autosuficients. El sistema actual ens aboca a una crisi de la vida i del planeta.
Davant d’aquesta crisi hi ha qui advoca per les ciutats autosuficients. Són realistes i poden ser un bon model per a lluitar-hi?
Si anomenem autosuficiència a què una ciutat pugui viure amb el que es produeix dins seu, estem cometent un error. Això seria somiar amb una autarquia que físicament crec que és inviable. Imaginem què passaria en ciutats com Madrid o Barcelona, on no s’hi produeix res del que cal per a viure-hi. La clau és mantenir una organització en clau de bioregió amb el camp que hi ha al voltant. Podríem ser autosuficients aplicant-nos un estil de vida en què es necessiti molt menys per a viure i en el qual, dins de la pròpia ciutat, s’intenti produir el màxim possible.
Com ho podríem dur a terme?
Estaríem parlant, per exemple, de ciutats on els edificis consumeixin molta menys energia i materials, amb millor aïllament, amb plaques solars a les teulades… On els rius que corren per la ciutat siguin renaturalitzats, on el transport sigui públic i col·lectiu, i només necessari per a tot allò que no es pugui fer caminant o amb bicicleta. De tot això estaríem parlant per fer la ciutat una mica més autosuficient en el sentit de menys dependent de recursos que vinguin de l’exterior.
I en l’àmbit personal?
Hauríem de plantejar-nos una autosuficiència col·lectiva. Caldria que ens organitzéssim per cuidar la gent gran, treballar més en xarxa, viure de manera més comunitària. També es poden fer passos molt importants al voltant de l’acollida o de la seguretat, entenent seguretat no com el blindatge de les elits sinó com allò que garanteix que la vida pugui ser bona per a totes les persones. Hem de pensar que mai res viu pot ser completament tancat i autàrquic. Això aniria en contra de la definició del que és la vida, quelcom profundament interconnectat.
“Els éssers humans som vulnerables, finits, ecodependents, estem lligats a la naturalesa, i radicalment interdependents, estem relacionats entre nosaltres”
Per tant, hem d’aprendre a viure amb menys i més connectats a la natura.
Ara mateix ens trobem davant d’una profunda crisi d’energia i de materials. La crisi en la cadena de subministraments globals, que sembla que hagi aparegut ara amb el tema de la invasió a Ucraïna, no és nova. L’Agència Europea de l’Energia ja deia l’any 2006 que s’havia superat el pic d’extracció del petroli convencional i això en unes societats que podríem dir que mengen petroli. Amb això em refereixo al fet que en haver superat els límits físics del planeta, els éssers humans, vulguem o no vulguem, haurem d’aprendre a viure amb menys energia i amb menys materials.
I això com es fa?
Es pot fer de dues maneres. Una és violenta i desigual, en la qual els qui tenen el poder econòmic i polític podran accedir a aquests materials escassos en detriment de la resta, que aniran quedant expulsats als marges i fins i tot exclosos de la pròpia vida. I, l’altra manera de fer-ho seria assumint que la reducció de la mida de l’economia és inevitable globalment i que per poder-ho fer d’una manera justa necessitaríem tres principis: el primer és el de suficiència, és a dir, aprendre a viure amb el just, el segon seria el principi de repartiment i el darrer el de cures.
Cal doncs que desmantellem el sistema capitalista imperant si volem sobreviure?
No es tracta de voler o no desmantellar el capitalisme global, és que el capitalisme globalitzat, basat en el trasllat, en el transport de llarga distància, en el transport de mercaderies, ha entrat en una fase de col·lapse extremadament desigual i violenta.
Aturar-ho suposarà un autèntic repte.
En tenim molts, de reptes. Ètics i polítics. Per exemple amb les migracions. I no em refereixo només a la gent que ve de fora de l’estat a casa nostra, sinó a la gent que haurà de sortir dels seus territoris. Estem travessant ara mateix una onada de calor brutal que ha vingut per quedar-se i que anirà a més. Això provoca que en molts llocs les collites, la vida o l’aigua, estiguin cada vegada més en risc. I com això, tantes altres situacions. Cal que ho assumim per veure com podem fer efectius els principis de suficiència, de repartiment i de cura per tal que totes les vides siguin ateses amb dignitat.
“Sovint la sostenibilitat va per una banda i les condicions de vida per una altra i això genera una baralla entre allò que jo necessito i el que necessita el planeta”
Ens falta humilitat i solidaritat per continuar vivint?
Ens cal molta humilitat. Una humilitat que permeti comprendre que els éssers humans no som el centre de la vida. No es tracta tant de sostenir el planeta, perquè el planeta se salva ell solet, com de sostenir a l’espècie humana dins aquest planeta. I des d’aquesta humilitat de saber-nos part de la trama de la vida i no la seva propietària o centre, poder reconduir lògiques de vida en comú.
Hi ha esperança, és possible, o anem de cara l’extinció?
D’esperança sempre n’hi ha, però l’esperança, sense fer res, no existeix. Sense importants transformacions econòmiques i socials, el que succeirà és el que està passant. Tindrem gent a qui tallen la llum o l’aigua, gent sense llar… és a dir, si deixem el model tal com està ens encaminem a una dràstica reducció de l’esfera material de l’economia que està desembocant en feixismes. Hi ha sectors de població que, per garantir les seves condicions de vida, directament el que fan és entrar en altres territoris, envair-los, saquejar-los, com passa des de l’època de les colònies, però ara a major escala, i s’acaba expulsant a la gent de casa seva.
Davant d’això… podem tenir esperança?
A mi el que em genera força és mirar la realitat cara a cara i no edulcorar-la, ni mirar cap a una altra banda.
Edulcorem massa la realitat?
Totalment. Els mitjans no paren de vendre’ns que no cal que ens preocupem, que ja s’inventarà alguna cosa, que la tecnologia ho resoldrà tot. En realitat, però, estem vivint un aprofundiment de les violències, de les desigualtats i un agreujament de les condicions bàsiques d’assistència dels éssers humans i altres éssers vius.
D’acord. Cal que afrontem la realitat de cara, però també ens cal actuar, oi?
Un cop assumim on estem, cal que decidim cap a on volem anar. Què volem com a societat? Jo voldria poder viure tranquil·la, sense por, i sabent que jo i la gent que m’estimo i per extensió totes les persones, poden viure raonablement. I, sí, òbviament el següent pas seria posar-se en marxa. El que vull dir és que quan estem construint un barri amb iniciatives on la gent pot viure bé, quan estem apostant per mesures de reducció de la petjada ecològica, quan estem posant-nos ja en camí per arribar a allò que volem, això ja és tenir esperança activa i això és el que permet, d’alguna manera, fins i tot en circumstàncies hostils, saber que t’estàs movent per resoldre els problemes.
I per arribar a tot això no cal una redistribució de la riquesa i valorar a què destinem els fons?
El repartiment és clau i parlant del repartiment de la riquesa però no només la monetària sinó també la material, l’alimentària… També de l’accés a l’habitatge, la feina, la sanitat, l’aigua… i els imprescindibles per a tenir una vida decent. Ara mateix, en una família on hi hagi gent gran, si no tens diners per pagar una residència o no hi ha serveis públics que la puguin garantir, no està garantit el dret a les cures. Tampoc es garanteix a les persones cuidadores el dret a cuidar o no cuidar. Cal repartir la riquesa material, però també les cures i les obligacions.
L’inici i el final de la vida agreugen limiten l’autosuficiència?
Molts homes clàssics del model patriarcal no se senten dependents, però el cert és que no podrien dedicar les hores que dediquen a la feina o a les seves carreres professionals si no fos perquè tenen a casa gent que s’està ocupant de rentar-los la roba, preparar-los el menjar… En societats capitalistes acostumem a anomenar persones autònomes a aquells individus que tenen salari i que són dependents de les persones que no en tenen. Tanmateix, si ho miréssim bé, hi ha molts subjectes que són autònoms gràcies a la força que dipositen sobre uns altres.
I des d’una perspectiva ecofeminista, com seria una societat autosuficient?
M’imagino un model en el qual, en termes d’alimentació, mengéssim coses produïdes el més a prop possible d’on vivim, i que es mengi de temporada amb una forta reducció de la proteïna animal… i que, a més, es fomenti una certa connexió i relació entre les persones que s’alimenten i les persones que produeixen els aliments. No dic que hagis de conèixer o hagis de fabricar el teu propi enciam, sinó trencar la barrera que creen les grans distribuïdores entre les persones que produeixen i les persones que mengen.
Ens cal crear proximitat?
Exacte. Hauríem de moure’ns el màxim possible caminant, amb bici o amb transport públic. Cal replantejar-nos el disseny urbà. Actualment construïm més pensant en l’especulació que en l’habitabilitat. Tenim un gran coneixement en arquitectura proclimàtica que permetria parlar d’aïllaments i material sostenibles… de cases, en definitiva, autosuficients.
Com superem la batalla entre les nostres necessitat i els límits del planeta?
En economies convencionals la sostenibilitat va per una banda i les condicions de vida van per una altra i això genera una baralla cultural entre allò que jo necessito per ser persona i el planeta. No podem sostenir la vida en un planeta devastat. I així és la nostra cultura. En altres marcs culturals funcionem amb una altra lògica. Un exemple seria l’economia domèstica. Allà es pensa a curt, mitjà i llarg termini. Aquest pensament a llarg termini és totalment inexistent en el sistema capitalista.
En aquest aspecte, anem a millor o a pitjor?
Depèn. A nivell de salut del planeta i en termes de desigualtats, anem a pitjor.
La pandèmia ens ha ajudat o ha empitjorat les coses?
La pandèmia ens ha ajudat a tenir un petit minut de lucidesa en el sentit d’adonar-nos de la fragilitat dels nostres sistemes econòmics i, per altra banda, va ser una gran explosió de solidaritat.
I en què anem a millor?
En el moviment feminista, que ofereix una mirada emancipadora per a tota la societat; en els moviments antiracistes, que estan molt ben organitzats; en termes de coneixement i preocupació davant les crisis que afrontem; en el marc dels moviments de base i de les iniciatives autoorganitzades; en mitjans de comunicació alternatius que no compren el discurs hegemònic… i, sobretot, en tot allò que té a veure amb les xarxes d’economia social i solidària. Són iniciatives que són col·lectives, però que posen part del seu focus i del seu eix en l’autosuficiència ben entesa.
