George Steiner, una de les persones que millor va entendre l’essència europea, deia que no és possible entendre Europa sense els seus cafès. “Si tracem el mapa dels cafès”, afirmava, “tindrem un dels indicadors essencials de la idea d’Europa. El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i per a la xafarderia, per al flaneur i per al poeta o el metafísic amb el seu quadern”.
Quan Steiner va escriure aquestes paraules, tenia setanta-sis anys i tres anys abans, l’any 2002, Starbucks aterrava a Espanya amb un model entre la cafeteria i el teletreball, que Sandwichez es va ocupar de consolidar durant els anys posteriors. Poc es podia imaginar l’autor de La idea d’Europa que allò anunciava un canvi quasi metafísic de la naturalesa dels cafès. Quan Steiner pensa en aquells espais, se’ls imagina com a llocs de diàleg filosòfic, de conxorxes secretes, d’intrigues amoroses, en definitiva, com a llocs de trobada on les emocions humanes s’entrellacen construint noves relacions i imaginant altres vides possibles. Ai, si aixequés el cap…
Deu fer un parell d’anys vaig descobrir una nova modalitat d’establiment cafeter. D’aleshores ençà, han proliferat de manera espectacular als barris més acomodats de la ciutat comtal. Parlo d’aquests espais immaculats, majoritàriament estrets, de parets de rajola antiga i saquets de cafè prèmium a les prestatgeries, on la gent fa cua al carrer per demanar el seu beuratge i, ràpidament —no fos cas que algú hagués d’esperar més del compte—, és expulsat del local per beure’s el seu got de paper reciclat mentre camina cap a la feina.
“El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la xafarderia, per al poeta o el metafísic”
La pujada de lloguers, el ritme frenètic de les noves feines i d’altres característiques del turbocapitalisme són algunes de les raons que expliquen la metamorfosi dels locals que antigament servien als veïns com a lloc de trobada i que ara els expulsen sense possibilitat de seure enlloc, no fos cas algú arribés tard a l’oficina. El que eren grans salons de la confabulació s’han reduït a la seva mínima expressió.
La pregunta és obligada: què perdem convertint els cafès en no-llocs, és a dir, en espais on la nostra identitat es desdibuixa en un trànsit permanent. Hi ha altres espais que també han perdut el seu poder aglutinador? Potser algú aquí recordarà els cinemes, tot i que sembla que no acabin de morir mai, o farà servir aquella imatge tan magrejada de la gent amb el telèfon a la mà quan viatja en transport públic. I tindran raó. El fet que tothom vagi connectat permanentment al telèfon mòbil ha reconduït el centre de la nostra atenció i ha fet innecessari l’espai físic com a lloc de trobada. Em sap greu, però això és així.
La vida passa i l’espai físic cada cop és menys important. Els nostres caps s’han omplert de paisatges que no trepitjarem mai, de persones que no coneixerem mai i de veus que no podrem respondre mai per la senzilla raó que no les tindrem mai al davant. Per què seure en una taula, rodejats de gent que fa soroll, si podem tancar-nos en nosaltres mateixos amb el telèfon a la mà i uns bons auriculars amb cancel·lació de soroll exterior?
És possible que perdéssim alguna cosa, el dia que vam renunciar als cafès. Però avui en dia ningú torna a casa en carruatge i no anem plorant l’adeu al cavall. Ara bé, pot ser que haguem perdut la possibilitat de sorprendre’ns quan hem deixat que tots els nostres estímuls depenguin d’un algoritme al servei del consumisme i l’autoexplotació? No n’estic segur. Em costa trobar la resposta. Em sembla que baixaré a la Grangeta del Raval, a veure si m’inspiro una mica.
