Lluís Duch, antropòleg i doctor en Teologia, afirmava recentment a Jus Revista Digital que “una qüestió molt significativa del món actual és la ruptura gairebé total del vincle social” i assegurava que “en això han tingut una incidència molt gran els partits polítics, tant de la dreta com de l’esquerra”. “No oblidem que un dels elements més importants en la lluita contra el franquisme van ser les associacions de veïns, però, avui en dia, els sindicats, els partits polítics, les organitzacions civils, les associacions culturals, i, fins i tot, les associacions esportives estan completament desarticulades, no hi ha vincle social”.
La veritat és que aquesta realitat que ens plantejava el gran intel·lectual des de Montserrat no ens semblava importar massa mentre hi havia bonança econòmica, però quan aquestes institucions han començat a prendre decisions incòmodes o injustes per aquells més perjudicats per la crisi econòmica i, a més, importants casos de corrupció, de blanqueig de capital o multimilionàries estafes bancàries han omplert amb assiduïtat les pàgines dels principals mitjans de comunicació, recuperar aquest lligam entre societat i institucions s’ha convertit en una gran urgència.
La gent, a diferents nivells i àmbits, se sent farta i enganyada i per això ha triomfat els darrers anys amb força la paraula: apoderament. Un mot manllevat dels anglesos –to empower, del qual deriva empowerment, i que significa ‘donar a algú, o delegar en algú, poder o autoritat’– i que en el context actual es fa servir per definir el procés pel qual una persona o un grup social adquireix o rep els mitjans per enfortir el seu potencial en termes econòmics, polítics o socials. I si en un àmbit s’ha fet especialment palesa aquesta demanda de més poder de decisió ha estat en la política. Ara la ciutadania reclama, amb múltiples formes de protesta, més dret a decidir, més democràcia participativa, la convocatòria de consultes o referèndums vinculants.
Així, crits a favor de l’apoderament es poden sentir des de fa anys de banda a banda del planeta. Amb les seves particularitats i característiques especials, que no es poden menystenir, comparteixen un fil conductor: els indignats de la Puerta del Sol i la Plaça Catalunya, el moviment Occupy Wall Street, la revolta dels paraigües de Hong Kong o el Procés Sobiranista català, en aquest cas empès per la societat civil i per dues entitats sense representació parlamentària, l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Ara bé, estem també disposats a acceptar el compromís i la responsabilitats que comporta aquest poder que tant es reclama?
