La nostra immersió en el món digital i en l’àmbit de les noves tecnologies és en aquests moments ja prou àmplia i prolongada en el temps com per reflexionar sobre com aquests nous mons modifiquen el nostre mapa mental. Sobre com l’amplien. Sobre la base que aquests nous universos formen part de Nosaltres.
En relació a l’alteritat, en primer lloc, veig que a internet i en general en l’entorn digital ens resulta bastant fàcil posar-nos en el lloc dels altres, perquè quan ingressem en aquest univers paral·lel –relativament paral·lel, quan no central, de les nostres vides– Nosaltres mateixos som un altre.
M’explico: hi ha el nostre Jo real i el nostre Jo digital. I no és que el Jo digital necessàriament hagi de trair el Jo real, però no sempre les pautes, principis i valors d’un i altre coincideixen. En l’essencial sí que ho han de fer –si no, malament rai–, però sembla evident que hem de ser suficientment capaços d’adaptar-nos a les peculiaritats que cada entorn requereix (òbviament no parlo d’altres accions, com la suplantació de la personalitat, que aniria per un altre costat).
De fet, el que apunto no és més que el que ens passa amb l’ús de la llengua i els seus registres. Sense deixar de ser Nosaltres mateixos, usem registres diferents en funció de cada entorn: amb la família, a la feina, entre els amics… Podríem dir, en resum, que en l’àmbit digital renunciem –o no ensenyem, dit d’una altra forma– una part de Nosaltres per a poder ser un altre –o ensenyar una altra part de Nosaltres que la gent percep com uns altres Nosaltres-.
Igualment, en l’entorn digital és molt fàcil incorporar-nos al que fan i al que diuen els altres. Per què? Doncs perquè en el món virtual hi ha un valor molt potent: una certa solidaritat. I dic “certa” perquè precisament és una solidaritat que es caracteritza per ser fugaç: estem cansats de veure campanyes de qualsevol mena que aconsegueixen adhesions de forma rapidíssima i massiva però que es desinflen al cap de poc temps.
Més enllà d’aquesta fugacitat, cal recordar que sense la capacitat d’empatitzar amb un altre no s’expliquen aquestes mobilitzacions, unes dinàmiques que molt sovint arrosseguen gent que no es coneix entre si i que tampoc coneix el referent de la iniciativa, aquell que la propaga inicialment. Això no és poca cosa: combreguem fàcilment amb altres, els donem el nostre suport i, a més, ens convertim en reemissor de la iniciativa en compartir-la, reenviar-la, retuitejar-la… Si no hi hagués aquesta permeabilitat que propicien les noves tecnologies, aquestes dinàmiques no existirien.
Tornem, però, a les deficiències del segon eix que apuntava, a la “certa solidaritat”. És difícil mantenir aquest lligam, allargar-lo en el temps o incrementar-ne la intensitat perquè precisament no hi ha un sol altre que ens interessi, sinó milions d’altres que ens poden arribar a interessar. No hi ha un únic altre. I per acabar-ho de complicar, aquests múltiples altres competeixen entre si per mirar de cridar la nostra atenció, raó per la qual utilitzen estratègies, perquè saben que la nostra capacitat de sumar-nos a campanyes alienes és limitada. És impossible concentrar i allargar tot l’interès que requereixen aquestes campanyes.
Puc participar en cinc, deu o cent mobilitzacions, però no en un milió. En canvi, aquest milió sí que hi és. I me’n podrien arribar a interessar un bon grapat, d’iniciatives com aquestes. Aquesta promiscuïtat digital provoca que els impactes siguin ràpids i immediats, però rarament intensos i perdurables.
En última instància, la valoració sobre les possibilitats de l’alteritat en l’àmbit digital ha de ser positiva. De cara a conèixer l’altre, hi ha barreres que a l’entorn digital no trobem i que sí que existeixen en el món real. Com la vergonya. Però no només això: les xarxes, segons com, també ens permeten ser més autèntics, perquè en el món real actuem sovint més aviat per la por al que diran –precisament els altres!– o en funció d’una suposada coherència que no pas pel que pensem realment. Si estic tot sol fent el que sigui a internet, no em fa la mateixa vergonya dur a terme aquesta acció que si estic cara a cara amb algú. En el món real tendim a fer allò que s’espera de nosaltres; a la xarxa acostumem a ser més Nosaltres.
Un exemple: en la intimitat que es genera entre Google i Nosaltres som realment com som, no com diuen o creuen que som. I el propi Google ens ho recorda, perquè quan comencem a escriure un mot, ell ja ens proposa la paraula que probablement busquem. Ens coneix, sap com pensem per allò que hem cercat en el passat. És com una mena de mirall que ens exigeix autenticitat: potser hauríem d’aprendre a prescindir de manies i prejudicis del món real, físic i tangible.
Algú podrà pensar que aquesta és una visió excessivament optimista de la relació que tenim amb els altres a partir de les noves tecnologies perquè allò que de debò val la pena és tenir la possibilitat de tocar l’altre. I que si no el podem tocar, no el podem conèixer de veritat.
Aquesta rèplica podria ser pertinent a l’inici de la nostra immersió en el món digital, ara ja fa uns anys. Tanmateix, si assumim que la nostra societat, de manera massiva, està familiaritzada amb aquest entorn, el qual, com assenyalàvem abans, forma part de la nostra vida de manera indissociable, també hem d’acceptar que les arrels que anem estenent sota aquest sistema són cada cop més profundes perquè cada vegada hi fem més coses.
Hauríem d’abandonar la idea que hi ha assumptes molt importants que es fan en un món i altres que exclusivament es desenvolupen en l’altre. Certs conceptes, sense aquests dispositius, no els podríem expressar. Si entenem que, més que un simple suport, tot l’àmbit digital ha esdevingut una plataforma, aquesta reserva que apuntàvem es pot relativitzar, perquè, oi que tant és treballar en una oficina com en un aeroport, o bé estimar-se en una casa com en una habitació d’hotel? De fet, en aquests moments, alguns ja no podríem determinar amb exactitud què és i on és la nostra feina o casa nostra i què no.
Recuperant la imatge del principi: a l’hora de parlar, sense massa dificultats, canviem de registre i seguim sent Nosaltres, amb idèntics principis i valors. Ningú pensarà que som persones completament diferents per com ens expressem en un lloc o en un altre. En aquest nou univers digital passa el mateix: ja és la nostra vida, també. Per a molts de nosaltres, ha passat a pertànyer al nucli de la nostra existència, no n’és una prolongació menor. L’ha ampliat. Com apuntava al llibre Ciberètica: TIC i valors, no em sembla que el món digital equivalgui a la invenció de la impremta, sinó al descobriment d’un nou món: pensàvem que el nostre univers tenia uns límits i ara resulta que és molt més gran del que ens imaginàvem. Per tant, necessitem nous mapes per navegar-hi, els quals, en el fons, són sistemes de valors flexibles.
No hi veig ni traïció ni incoherència, en el fet de percebre aquest entorn digital com a totalment propi. En tot cas, sí, és clar, si puc triar, Jo prefereixo tocar una persona que una pantalla, però si no puc tocar la persona pel motiu que sigui –la llunyania física, per exemple– no vull renunciar a tocar la pantalla.
Josep Lluís Micó és responsable del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació de la URL
