Tenim el cap a tres quarts de quinze. Vivim voluntàriament immersos en un món irreal en el qual és facilíssim discernir allò bo d’allò dolent, i on només cal afegir l’adjectiu democràtic o antidemocràtic per salvar o condemnar qualsevol opinió o acció. És el que en els últims temps n’hem anomenat “correcció política”, un posat ple de prejudicis que impedeix no només el desenvolupament d’autèntic pensament innovador, sinó, el que és molt pitjor, provoca una por terrible a dir simplement la veritat. Gràcies a Déu, els inventors intel·lectuals d’aquest artefacte polític al qual hem convingut a dir “democràcia contemporània”, no en sabien res de la puritana correcció política que sembla envair-ho tot avui dia. Per això, Rousseau, en un segle aparentment molt menys lliure que l’actual, es va atrevir a escriure una cosa com aquesta: “Se segueix de tot el que precedeix que la voluntat general és sempre recta i tendeix a la utilitat pública; però no que les deliberacions del poble ofereixin sempre la mateixa rectitud. (…) hi ha amb freqüència, força diferència entre la voluntat de tots i la voluntat general. Aquesta no té en compte sinó l’interès comú; l’altra es refereix a l’interès privat, i no és sinó la suma de voluntats populars.”
No els sembla un text deliciós? El mateix Rousseau ens adverteix no només que és possible que el poble s’equivoqui amb les seves decisions, és a dir, amb el seu vot, sinó que ens recorda que, en moltes ocasions, el nostre vot no respon a interessos generals ni a la recerca de el bé comú, sinó a prosaics i mesquins interessos particulars. Tots aquells que en l’actualitat participen en aquest soroll de fons sobre l’autoritat sobirana del poble, de la legitimitat de qualsevol plebiscit per sobre de la llei i la legislació, tots aquells que magnifiquen el poder del vot, haurien de llegir Rousseau. Probablement aquests generadors de soroll polític faran servir com a suport a la seva argumentació a Popper i la seva sempre malentesa paradoxa de la tolerància. Perquè, qui va donar a Hitler la seva victòria relativa en les eleccions alemanyes (els seus 14 milions de vots, no oblidem mai aquesta dada tràgica)? La voluntat general o la voluntat de tots ? I, una última pregunta, qui és capaç d’arrogar-se el poder i la saviesa suficient per discernir entre aquestes dues voluntats?
Més enllà del dret a vot
Arribats aquí, estem per fi al moll de l’os de la qüestió. Qüestió que tots, de forma conscient o no, admetem, però que ningú, excepte valents demòcrates com Rousseau, s’atreveixen a verbalitzar. Tota persona amb un mínim de decència i sentit comú està d’acord que ha d’impedir-se a personatges com Hitler o Stalin accedir al poder. Però fixem-nos, i això és el fonamental, que el que estem dient en expressar aquesta opinió és que hi ha una sèrie d’intuïcions, o d’idees a priori, que han d’estar sempre per sobre, més enllà de la voluntat de la majoria, fora del seu abast, perquè hi ha principis de fons, com la llibertat o la justícia, que en cap cas poden restar a l’atzar d’una decisió puntual i capritxosa d’una majoria enfadada perquè, per exemple, l’economia vagi malament.
És en aquest moment quan, protegits de l’acusació popular pel silenci de les nostres reflexions, descobrim que la democràcia ha de ser molt més que simplement un ritual “taumatúrgic” que consisteix a introduir un paper en una urna. Que una societat en la qual allò polític és gestionat pels interessos de partits professionalitzats mai serà radical i autènticament demòcrata, ja que per seguir amb Rousseau, “quan es desenvolupen intrigues i es formen associacions parcials a costa de l’associació total, la voluntat de cadascuna d’aquestes associacions es converteix en general, amb relació als seus membres, i en particular amb relació a l’Estat…”.
En què consisteix aquest plus democràtic? Doncs en la defensa a ultrança de tot un seguit d’intuïcions o idees que considerem sacrosantes. Intuïcions com ara la llibertat o la justícia. El problema és que aquestes idees no neixen des de la raó, per molt que es vulgui insistir en aquesta qüestió, sinó en el més profund de les nostres creences. És a dir aquelles que neixen de la fe, paraula maleïda en la modernitat, una fe religiosa o secularitzada, però fe en qualsevol cas. Per això, en realitat, tota filosofia política és, en última instància i de forma inevitable, teologia política.
Dogmatisme i tradició
Per si algun de vostès se sent escandalitzat davant aquesta afirmació i està temptat de deixar de llegir aquest article, porto per la meva defensa a qui s’ha convertit en aquestes últimes setmanes en el sant i senya de presumptes progressistes, Karl Popper. Pensador que, convindran amb mi, està molt lluny de resultar sospitós d’antidemòcrata o reaccionari … Popper afirma que després de la nostra defensa absoluta d’allò democràtic es troba la nostra fe en la raó, i que la nostra decisió en favor del racionalisme no pot, al seu torn, demostrar-se mitjançant una argumentació raonada o una experiència, ja que encara que se sotmeti a discussió, en darrer terme descansa sobre una decisió irracional: en la fe en la raó.
Això pot semblar una paradoxa, però no ho és en absolut, sinó una qüestió absolutament òbvia, ja que les nostres idees no poden retrotraure’s a la recerca de fonamentació fins a l’infinit. Tots els raonaments humans parteixen d’uns principis que més enllà de la seva valoració moral, resulten en última instància dogmàtics. Per sort, l’utilitarisme no ha colonitzat, encara, del tot, el nostre cervell. Per aquest motiu hem de tenir cura quan acusem a radicals o intolerants d’irracionals o dogmàtics. Tots ho som. El que canvia és la font d’on neixen els nostres dogmes (per sort a Occident encara neixen de la magnífica però cada vegada més oblidada font del cristianisme i la seva defensa de la dignitat de tots els éssers humans).
Per això, en aquests temps de turbulències polítiques, és més necessari que mai reivindicar la nostra tradició, ja que en el fons, és la nostra única arma per combatre l’autoritarisme. Els que menyspreen la nostra història, els que ataquen barroerament els valors en el que es va fonamentar Occident, ataquen en realitat la democràcia i els principis i línies vermelles ètiques que són els autèntics guardians d’una democràcia sana. En aquests temps foscos en què la democràcia occidental sembla lliscar cada vegada més cap a un sistema de llibertat econòmica però de “tutela” política, els ciutadans hem de llançar-nos a l’autèntica revolució, que per descomptat no consisteix a enderrocar estàtues, sinó en tornar a l’humanisme, a la filosofia i a la teologia, res tan revolucionari i tan eficaç com aquest presumpte “no fer res” en què consisteix la consecució de l’autèntica saviesa. La resta, la revolució tecnològica, el desaforat desenvolupament del vessant econòmic, l’utilitarisme descarnat, no és saviesa, sinó mera acumulació de coneixements sempre sospitosos.
Tornem a Rousseau, perquè ell també va tancar aquest tema amb aquesta frase: “Els homes són perversos; serien pitjors encara si haguessin tingut la desgràcia de néixer savis”.
Antonio Fornés és filòsof i coautor del llibre ‘¿Son demócratas las abejas?’ (Diëresis)
