Fa anys em vaig entretenir a analitzar les darreres accions violentes que s’havien produït en un conflicte armat d’aquells que portaven dècades perpetuant-se. Va ser curiós de veure com cada acció d’un dels bàndols es justificava amb l’acció immediatament anterior de l’altre bàndol. Tot i tractar-se d’un conflicte terrible, amb molts factors polítics, territorials, econòmics i socials rellevants de fons, semblava que quasi tothom hagués oblidat l’origen del conflicte i el perquè van començar a barallar-se i es limités a reaccionar a cada nova acció dels ‘enemics’. La violència, com a simple resposta a la violència.
Efectivament, la violència porta més violència en una mena d’espiral inacabable. Un dels drames d’aquestes espirals és que cada cop hi ha més gent afectada per la violència. I això vol dir, més dolor, més patiment, més odi, etc. i, potser, més demanda de més violència. Cada cop hi ha més gent que troba justificable una acció violenta que, potser abans, no hagués trobat acceptable. I lluny d’albirar-se un horitzó de resolució, el conflicte es va enquistant.
La violència s’escampa amb una tremenda facilitat. En conflictes on mai ha passat res de rellevant, a vegades, l’aparició de la violència és com un metxa que fa explotar-ho tot. Per això és tan irresponsable engegar una dinàmica de violència perquè mai se sap com, quan i en quines condicions acabarà. I el que és important, amb quantes dosis de pèrdues humanes.
Com trencar aquesta espiral de violència? Dependrà, és clar, de cada cas i conflicte concret. Però, en tot cas, algunes pistes:
–Des d’una dimensió política i de prevenció de conflictes: sovint, la violència és un signe de la frustració i desesperació que finalment s’allibera. La millor manera d’evitar la violència és no desatendre les causes que hi ha darrere dels conflictes i donar-los la resposta adequada. Si es deixen podrir, tenim tots els números que acabin molt malament.
–Des d’una dimensió racional: quasi tots els conflictes han acabat, després de molta violència, en una taula de negociació. Essent així, el més racional, pràctic i humanitari, és evitar-se la fase de violència i abordar, directament, l’espai de negociació.
–Des d’una perspectiva emocional i empàtica: quan som en una espiral de violència, els morts o damnificat es compten per bàndol. Però no ha hauria de costar fer l’exercici de sumar totes les pèrdues. És a dir veure les ‘baixes’ de l’altre bàndol no com a victòries sinó com una derrota que s’afegeix a les existents.
I això no només des d’una visió ètica, sinó pràctica: recordo, fa temps, que algú em defensava la violència tot dient “si em toquen un dels meus, els mato!”. I què fa pensar que una nova mort no tindria algú disposat a venjar-la? Venjar una mort amb una mort no és cap finalització. És, simplement, anar fent més llarga la llista.
I un apunt final en clau de valors: quan una societat justifica la violència, aquesta pot escampar-se molt més fàcilment. Rebutjar la cultura de la violència i apostar per una cultura de la pau és una manera molt efectiva d’evitar el cercle infernal de la violència.
Jordi Armadans és politòleg, periodista i director de FundiPau
