La paraula veritat fa de molt més fàcil usar que no pas de definir. Diem que això o allò és veritat i no hi ha cap dificultat de comunicació. Però, si hi entrem –la Filosofia comença on acaba el sentit comú– sentim un vertigen interessant. Lliga la concepció antiga de veritat com l’adequació de la ment a la realitat i que les coses són del color del vidre amb què ens les mirem? Segons Kant el món ens arriba a través dels esquemes de la sensibilitat (espai i temps) i de l’enteniment (per exemple, establint causes i efectes); però el món en sí és incognoscible.
I si la veritat fos una construcció social? L’article del sociòleg Bourdieu L’opinion publique n’existe pas és ja un clàssic: les enquestes –que suposadament haurien de reflectir aquesta opinió– la condicionen amb les tècniques de sondatge usades. En general, en Ciència s’accepta que el mitjà d’observació mediatitza allò observat.
El criteri falsacionista per a destriar cabòries i veritats científiques és de Popper: una proposició és vertadera si es pot dir hipotèticament el que, arribat el cas, la faria falsa. Així, trobar un segon cigne blanc, confirma mínimament que tots els cignes són blancs. Però trobar-ne un sol de negre, ho refuta (per cert, a Austràlia n’hi ha!). Per a Wittgenstein, els límits del llenguatge (de cadascú) són els límits del (seu) món. No es pot dir res fora del llenguatge (d’allò que no es pot parlar, millor és callar). El significat d’un terme és el seu ús.
El filòsof materialista Comte-Sponville fa una radical proposta ètico-pràctica (bo i la pega de ser circular): la veritat és la recerca de la veritat (que és la recerca de la veritat), etc. Proposta antídot als discursos-barra que cuinen/afinen fets, i ens els engalipen com a veritat. Proposta-estratègia per a les agències que avui desemmascaren les fake news.
Opinió en línia amb Bertrand Russell quan diu que cal actuar amb decisió i, alhora, mantenir viu un dubte crític, perquè res és mereixedor d’una certesa absoluta.
