De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Els fets
data: 20 de gener de 2015
Benvolgut Cinto,
Les teva carta acaba amb Lessing i la seva decisió d’inclinar-se amb humilitat cap a l’impuls constant vers la veritat, amb el risc d’equivocar-se. El debat sobre si podem assolir o posseir la veritat, omple moltes biblioteques. L’ésser humà cerca la veritat mitjançant l’exercici de les facultats racionals i la posada en pràctica d’aquesta recerca li dóna un grau important de satisfacció i de felicitat.
La meva experiència em diu que és molt difícil posar-se d’acord amb el tema de la veritat; o pitjor encara: sovint és causa de divisió. Ens acabem separant perquè entenem les coses de manera diferent, perquè cadascú està convençut de la seva veritat. I, aleshores, ens oblidem de gaudir de la realitat present i ens falla el diàleg. Els humans tendim a considerar-nos una mena de semidéus, i volem imitar un Déu creador. I què creem, Cinto? Un món d’idees, de conceptes; un món abstracte, que per a nosaltres resulta ser perfecte i ideal. El creem a la ment, pensant que, com que és veritat per a nosaltres, també ho serà per a tothom. Però aquest món ideal no deixa de ser una fal·làcia.
Les ideologies, les idees, no hi ha dubte que són grans instruments per fer les coses i per viure, però no són mai una realitat a imposar. He treballat aquest dies el pròleg de l’Evangeli de sant Joan; els versets Jn 1, 4-5 diuen: “En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la”. Tinc la sensació, però, que hem invertit els termes i que, identificant la llum amb el coneixement, la ciència, la veritat, diem: la llum és la vida dels homes, i aquesta resplendeix en la foscor. Com si la veritat existís fora de nosaltres i viure fos anar darrera de la veritat. I no! Sense negar tota la importància que té la recerca de la veritat, el que veritablement és llum per a nosaltres és la vida. Per això fa temps que el que cerco és la vida de la gent, observo les seves obres, i d’aquesta manera intento entreveure els seus valors, els seus ideals, el que podríem anomenar la seva “veritat”. No és que la veritat no existeixi; però es tracta d’una veritat existencial i no pas essencial, concreta i no pas abstracte. La veritat que existeix i és real, es troba al profund de cada persona, no a fora d’ella.
I aquesta és la meva sorpresa: tot i que la gent pensi de manera molt diferent a mi, veig que la seva vida és d’una gran lluminositat. Davant del que fan, de com viuen, no puc qüestionar res. I, segurament, si després ens assentem a xerrar i posem aquestes concepcions en comú, ens trobarem discutint hores i hores, i sense ser capaços d’arribar a un acord. Però quan baixem al que fem i com vivim, ens posem d’acord més ràpid. Això em passa també amb gent propera a mi, amb les mateixes creences, però amb les quals diferim en plantejaments teològics o polítics. Encara que diferim, podem treballar junts, perquè les obres tenen més força que els conceptes.
Quan la discussió es juga en l’àmbit de la veritat sempre hi ha mals entesos i separa-cions, però quan es juga en l’àmbit de la vida i de l’amor, tendim a cercar la unitat i la concòrdia. I això em fa entendre que el que he de cercar és el Bé de la gent, arribar a l’estima dels altres, i que des d’aquesta plataforma, després sí que podré entrar en el debat dels valors, dels conceptes, de les idees i les grans veritats. Com bé diu Francesc Torralba al seu llibre sobre el sentit de la vida “cercar el sentit de la vida és, al capdavall, viure conforme als propis valors, ideals i horitzons de referència, esforçar-se perquè es facin realitat, esdevinguin carn en la història”. Hem de fer la vida més veraç i no amagar-nos en argumentacions i raciocinis que sovint només volen justificar les nostres veritats objectives que, de vegades, fins ens empetiteixen i ofeguen. És com validar veritats abstractes, inanimades, desencarnades, que estan fora de la vida. Avui, gairebé m’atreviria a dir que el bé que faig és la meva veritat concreta, és el que diu més de mi. Perquè una cosa és definir l’amor i una altre és estimar. Mirant les obres podem dir si realment estimem i si el nostre amor és veritable.
Ara entenc que cal ha d’atendre el Bé de la gent, i que des d’aquesta encarnació concreta, podré fer un discurs sobre la veritat. Però mentre la gent passa gana i set, fer discursos sobre les grans veritats em sembla imprudent i improcedent.
Una abraçada.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Els fets
data: 26 de gener de 2015
Benvolgut Jordi,
La vida, en efecte, està plena de matisos, i quan ens limitem a considerar-ne només un ens perdem la riquesa del conjunt, gaudim potser durant una estona del rajolí de la complaença, si hem pogut imposar el nostre criteri, però aquest gaudi momentani ens allunya del goig més profund. En aquests temps líquids que ens ha tocat viure, caracteritzats per la poca consistència argumentativa amb què podem enfrontar les opinions que exigeixen els fets, tendim inevitablement a la simplificació, sense destriar la gamma de grisos, o de colors vius contrastats, amb què sempre es presenten les coses. Recordo que en una altra carta ja et vaig comentar una màxima que recollia Noam Chomsky: “La simplificació és la barbàrie del pensament, la complexitat és la civilització de les idees”. Em vaig adonar que parlava de complexitat i no de complicació, és a dir, d’atenció a la interrelació d’aspectes diferents, i fins contradictoris, que es van teixint en la formulació d’idees per construir un pensament civilitzat. En aquest teixit, de tant en tant, s’escorren els punts i l’obra d’art es degrada en simplificació i barbàrie.
L’absència de matisos degrada el llenguatge i afecta el comportament que tendeix també a simplificar-se amb actituds apodíctiques i impositives. Paradoxalment, la millor manera de respectar la complexitat és adoptar un sentit d’humilitat intel·lectual, d’interrogació, d’aprenentatge, d’ignorància metodològica, aquella ignorància que t’ajuda a ser curiós i respectuós envers les opinions dels altres. A Montaigne li agradaven els mots que afebleixen i moderen la temeritat de les proposicions –“potser”, “d’alguna manera”, “algú”, “es diu”, “penso”– i afegia: “Si un vol curar la ignorància, ha de confessar-la.
L’admiració és el fonament de tota filosofia, la recerca, el seu progrés; la ignorància, el seu final. Però veritablement hi ha alguna ignorància forta i generosa que no deu calres, en honor i coratge, a la ciència, ignorància que per concebre-la no cal menys ciència que per concebre la ciència”. És molt suggeridora aquesta definició d’ignorància que ve a constituir un mètode per transitar amb coratge per entre els interrogants de la vida, i que sempre ha d’estar a l’aguait per no perdre’s. No és la ignorància dels indiferents, sinó la dels qui saben que sempre cal aprendre coses noves.
Davant l’olla amb la que molts gaudeixen fent bullir els temes més sorollosos, convindria tenir en compte la saviesa pragmàtica del mateix Montaigne, que no perd mai actualitat, si més no per prendre distància crítica de l’aldarull mediàtic i no acabar fets caldo dins de la mateixa olla. Els assumptes públics, aconsella Montaigne, s’han d’agafar amb les mans però no amb els pulmons o el fetge; ens n’hem d’encarregar però no incorporar-los, tenir-ne compte, però no apassionar-nos-hi; vigilar-los però no covar-los: “La majoria dels acords de les nostres disputes d’avui en dia són vergonyosos i mentiders: només busquem salvar les aparences i, tanmateix, traïm i amaguem les nostres vertaderes intencions. Ens desmentim nosaltres, per salvar un desmentit que hem donat. No cal mirar si la vostra acció o la vostra paraula pot tenir una altra interpretació, és la vostra vertadera i sincera interpretació la que ara cal mantenir, costi el que costi”. En aquest costi el que costi que denuncia molts cops les opinions amb què ens entotsolem acaben arrossegant-nos pel camí de les passions i de les emocions, sense tenir en compte que cal administrar la llibertat de la nostra ànima i no hipotecar-la més que en les ocasions justes.
Tornem a la necessitat d’escoltar els altres. En aquesta capacitat es troba un criteri d’aproximació a la recerca de la veritat de forma mancomunada. I cal escoltar des del principi, allà on es comencen a formar els arguments, d’entrada sempre febles.
Massa sovint ens trobem davant decisions preses que volem fer passar per definitives i raonades, quan en realitat són continguts fossilitzats que no per ser anteriors o ben acabats són més justos. Més que pensar en la relativitat de la veritat de forma genèrica, convindria acceptar que les nostres posicions de principi són sempre relatives, i per tant fràgils, no poden arribar a tenir un sentit sense l’aportació que ens ve de fora.
Aquesta experiència de la veritat en les coses concretes de què parles, mirant de fer el Bé, em sembla que parteix del reconeixement de la fragilitat pròpia. La fragilitat és una qualitat de la vida i de la bellesa, i també de la veritat, i si ens hi fixem bé, està a la base de totes les lleis i de totes les normes de convivència. El primer contacte de l’infant amb la civilització és a través de la tendresa i de la fragilitat de la mare.
