Mai abans la transparència havia adquirit tanta importància. Avui, aquest valor, malgrat que no en igual mesura, és reivindicat tan a l’esfera pública com a l’esfera privada. El Congrés dels Diputats va aprovar el setembre del 2013 la Llei de Transparència i Accés a la Informació i el Parlament de Catalunya ho va fer el desembre del 2014, tot i que no entra en vigor fins l’1 de juliol d’enguany. En una societat realment democràtica, la transparència és indispensable per potenciar la participació, acabar amb la corrupció i complir amb el dret a saber dels ciutadans. En altres àmbits privats, la transparència també és positiva, per exemple, a nivell empresarial: millora l’organització i els beneficis, potencia la motivació dels treballadors, augmenta la competitivitat, redueix les males praxis i redueix la inestabilitat del mercat.
De fet, el valor de la transparència cal reivindicar-lo arreu. Com diu el filòsof alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, qui només limita la transparència a la política, com a conseqüència de la sensibilitat actual respecte l’augment de la corrupció, desconeix l’envergadura real d’aquest valor. Ara bé, sense negar el valor de la transparència, no podem deixar de fer-nos certes preguntes.
Per exemple, no podem obviar quins són els motius reals d’aquesta reivindicació. Aquest mateix autor, amb qui compartim tesi, adverteix que la demanda de transparència apareix quan ha desaparegut un altre valor fonamental: la confiança. I, aleshores, s’aposta per augmentar la vigilància i el control. Un control, que abans potser ja existia, però no es mostrava públicament. Avui, molts ciutadans reclamen un striptease total de les administracions i en molt menys mesura d’altres organismes, com per exemple, els bancs.
Però quin és el límit d’aquest nu? On acaba la transparència i on comença la tafaneria, la vulneració del dret a la intimitat i a la privacitat? Alguns autors ja afirmen que estem en una “societat pornogràfica”, tot es mostra i tot s’explica, sense cap tipus de marge, de misteri o de seducció. Però també hauríem de preguntar-nos. Fins a quin punt la transparència ens condemna a la igualtat? Com afavoreix la transparència a les majories? La transparència pot ser una arma de coacció? Personalment, deixaríem de fer coses, completament legals, si aquestes fossin públiques? En algunes votacions, ens hauríem pronunciat diferent si el vot no hagués estat secret? Cal potenciar la transparència però no com un imperatiu, no ens poden deixar arrossegar per aquesta “moda”. Transparència no és sinònim de veritat. De fet, de vegades, la hiperinformació i la hipercomunicació també poden afavorir l’obscuritat i la complexitat.
