El jurista i filòsof del dret, Hans Kelsen, en el seu llibre Què és la justícia?, adverteix només en la introducció que sobre aquesta pregunta han reflexionat grans pensadors, des de Plató fins a Kant, però cal resignar-se perquè no existeix una resposta. No podem definir el terme justícia d’una forma absoluta, perquè es tracta d’un terme relatiu i subjectiu. No existeix una justícia absoluta. El que és just per una persona, potser no ho serà per una altra. Aquest és el joc.
El diccionari defineix la justícia com “la virtut moral per la qual hom té com a guia la veritat, hom és inclinat a donar a cadascú el que li pertany, a respectar el dret”. Però hi ha una única veritat? Un mateix fet a una persona li pot semblar just i a una altra no. Fins i tot una llei pot ser interpretada des de diferents punts de vista. Per això una forma hàbil per intentar definir i valorar la justícia és observant els beneficis que ens aporta en una societat i les pèrdues que sofrim quan no podem gaudir d’ella. Això sí que ho tenim clar.
Ens adonem que la justícia permet que la persona visqui en la seva més alta dignitat i que les decisions injustes la degraden. Aquest element és comú, independentment del tipus de justícia de la qual parlem. Una víctima d’aquesta crisi econòmica, que viu dels serveis socials, ha perdut la feina, la casa però també la dignitat. En una guerra, la principal finalitat dels conqueridors és recuperar terreny, però, sobretot, acabar amb la dignitat dels vençuts. Sense orgull de ser, no hi ha perill de revolta.
També és clar que la justícia és una característica possible de l’ordre social. Plató ho deia així: “La vida més justa és més feliç”. I no només això sinó que la justícia en una societat aporta igualtat, més sentiment de comunitat, més convivència i potencia les relacions socials pacífiques. Elements que ens haurien de semblar suficients per treballar per la justícia, encara que, com apuntava Kelsen, no sapiguem definir-la.
Un darrer apunt. Moltes vegades, tenim la impressió que la vida està plena de coses injustes i per això, especialment els nens, però els grans també ho fem, ens revelem contra el món de forma espontània. Ells, amb cara tensada i punys tancats, exclamen: “Pare, mare, això és injust!”. Però cal saber diferenciar les coses injustes, d’allò que no ens agrada. I és que de vegades la justícia també comporta un sacrifici, una renuncia. Ens hauríem de preguntar: Quantes vegades callem o no demostrem cap tipus d’indignació davant d’injustícies inqüestionables i en canvi posem el crit al cel per suposades injustícies personals? Quantes vegades considerem injusta una decisió perquè nosaltres en sortim malparats? La balança de la justícia és molt difícil de calibrar.
