Francesc Torralba (Barcelona, 1967), és filòsof i teòleg, ha publicat més de cinquanta llibres de filosofia sobre temes molt variats, entre els quals ‘La tendresa’ (Pàgies Editors). És professor de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Emmarcat dins del personalisme contemporani, planteja en la seva obra una anàlisi de les qüestions centrals de l’existència humana des d’una perspectiva filosòfica que tracta d’integrar la riquesa de l’herència judeocristiana i els corrents filosòfics moderns i contemporanis.
Ens entendreix la pregunta innocent d’un infant. Ens entendreix sentirlo parlar dels seus projectes de futur. Ens entendreix la seva candidesa. La tendresa és un valor, però, també, una emoció que cala per les porositats de la pell. Lluny de ser una evocació carrinclona o un sentiment llardós, la tendresa és ferida, perquè ens projecta cap a un paradís definitivament perdut que, d’alguna manera, veiem expressat en aquell infant. Aquella innocència ens fereix, perquè ens recorda allò que vam ser i allò que, de fet, desitjaríem tornar a ser. Provenim de l’infant i estem cridats a ser infants. Per això, la tendresa s’emparenta, profundament, amb la nostàlgia i la nostàlgia, lluny de ser un sentiment agradable, és sofriment. Ens entendreix la seva mirada del món, la seva innocència, la seva fragilitat, el seu entusiasme, la seva senzillesa de criteris, perquè ens recorda allò que vam ser. D’aleshores ençà, ens hem endurit, a cops d’experiència, de frustracions i de fracassos. El viatge deixa les seves petjades en la pell i moltes traces en l’ànima.
La tendresa és, però, també, allò que salva. Ens permet descobrir una altra lògica, una lògica que no es regeix pel càlcul, pel guany, per l’anàlisi de costos i de beneficis, sinó per la lògica de la donació, de la gratuïtat, de la generositat. El cínic postmodern no tolera la tendresa. Li cou en l’ànima, li recorda que és possible un altre món i ell ja temps que ha dimitit i s’ha adaptat a la realitat d’aquest món. El cínic és, molt sovint, el resultat final de l’utòpic frustrat. La seva filla pinta en un paper un gran cor i ell, pensa, en el seu dedins, que tot allò són foteses, que en aquest món hem vingut a lluitar i que no pots confiar ni en la teva ombra. Li dol que la seva filla ho hagi d’aprendre a cops, però no hi ha altre remei. La tendresa és derrota en el món, però augura un món distint, una lògica diferent.
El poeta romàntic alemany, Friedrich Hölderlin, va patir durant més de quatre dècades, la follia. Quan passejava pels parcs, saludava els nens i els feia una reverència. Veia en ells, el reflex d’un món etern, l’encarnació de l’ideal humà. Friedrich Nietzsche ens adverteix que l’esperit ha de fer tres metamorfosis per assolir la seva plenitud: de camell a lleó i de lleó a infant. L’infant solament pot néixer, però, si el lleó mor. L’infant és l’oblit, el joc, el començament, el sí a la vida, la innocència; l’infant viu més enllà del bé i del mal.
La tendresa ens fereix, però mentre ens fereix hi ha vida. Una pedra no pot ser ferida, perquè no té sensibilitat. La tendresa ens recorda que tenim sensibilitat, que estem fets per a estimar i ser estimats. Ser tendre no és una debilitat. És precisament no renunciar a l’infant que encara portem a dins, és no renunciar a canviar aquest mon, a inocular-li bellesa, bondat i gratuïtat, encara que tots els cínics esclafin a riure.
