El 17 de novembre de 1996, l’Assemblea General de Nacions Unides, en commemoració del primer Fòrum Mundial de la Televisió, va decidir que el 21 de novembre fos el Dia Mundial de la Televisió i, cada any, des d’aquesta data anima els seus estats membres a promoure l’intercanvi de programes que apostin per la cultura de la pau, la seguretat, el desenvolupament econòmic i social i la interculturalitat. Una iniciativa promoguda amb bona intenció però amb desigual incidència entre els països. A Catalunya, per tercer any consecutiu el parc tecnològic de Mataró Tecnocampus ho celebra el proper 18 de novembre.
En les dues darreres dècades, les funcionalitats de la televisió s’han ampliat tant que pràcticament res té a veure amb aquells primers aparells en blanc i negre. Quan la televisió es va socialitzar, una de les seves qualitats era aglutinar en una hora concreta davant de la pantalla a tota la família. La televisió unia. Avui, al contrari, gràcies a les televisió a la carta i al multiplataforma, no cal escarxofar-se al sofà per veure la televisió. Mentre la mare mira amb l’iPad el capítol del serial del migdia que s’ha perdut, el pare fa el mateix amb les notícies a la televisió; el fill veu dibuixos animats a l’ordinador de l’habitació i la filla, mentre torna cap a casa, mira una sèrie al mòbil.
De totes maneres, malgrat aquests canvis, més que mai tots continuem amorrats a les pantalles. La televisió, a diferència d’altres mitjans precedents com la ràdio, sovint s’ha considerat el diable. És cert que si la televisió és una mostra de la societat que la mira, de molts programes actuals ens hauríem d’avergonyir, però també n’hi ha molts d’altres educatius en valors crucials per a una societat. Una aposta que no està pas renyida amb l’entreteniment. I en aquest sentit els professionals de la televisió, des dels seus directius fins el darrer dels empleats, no poden perdre de vista la responsabilitat social que tenen. L’audiència per l’audiència, no s’hi val.
Sempre podem apagar la televisió, cert. Groucho Marx deia: “Jo trobo la televisió bastant educativa. Quan algú, a casa, l’obra, jo surto de l’habitació i llegeixo un llibre”. Aquest no és el camí. Tenint en compte que l’oferta televisiva s’ha multiplicat, cal potenciar ara més que mai l’apoderament del ciutadà respecte la pantalla. Sense condemnar la globalitat, cal ensenyar els telespectadors a discernir. No ser receptors passius. Avui la democratització de la televisió ho permet. Perquè, per la incidència que té a les nostres vides, independentment de si es tracta de canals públics o privats, tenim dret a reclamar una televisió de qualitat i respectuosa amb tothom.
