Tot i que a la vida hi arribem i la deixem sols, la possibilitat de viure en solitari ha estat més aviat escadussera durant la història. La necessitat econòmica de les cultures primitives de viure col·lectivament feia molt difícil que algú pogués exercir aquesta solitud. Fins fa poc temps aquesta ha estat una opció a l’abast de poques persones, amb dues excepcions: els religiosos i els artistes, aquells als quals la societat concedia el privilegi de viure sols com un privilegi atorgat en funció de la tasca sagrada que desenvolupaven. Més modernament, el desenvolupament de les societats modernes va provocar per un costat que els fills deixessin de viure a la mateixa casa que els pares quan ja tenen una certa edat i, per altre cantó, la més alta longevitat dels humans va fer aparèixer els vidus i les vídues, que viuen sols per la mort del seu cònjugue o company. Actualment té lloc un altre fenomen: els joves -si poden, és clar- comencen a emancipar-se sense companyia. Avui, doncs, a diferència de gran part de la història, viure sol no és estrany. Sembla doncs que la societat va incorporant la solitud com una faceta més de la persona humana. Per molts la solitud encara és una situació angoixant perquè aboca a viure només en companyia d’un mateix, i sabut és que no sempre ens agradem quan ens mirem al mirall. De mica en mica, però, sembla que entenem la necessitat de conrear la solitud i cultivar aquesta faceta íntima a fi de conèixer-nos millor a nosaltres mateixos, que és en realitat l’única forma de saber conviure amb els altres.
La Solitud
