Durant aquests darrers mesos hi ha hagut un organisme que, en aquest petit país, que diria Lluís Llach, s’ha emportat tots els honors i tota la glòria. Des dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost a la repressió estatal del referèndum per la independència del primer d’octubre, els Mossos d’Esquadra, la Policia autonòmica de Catalunya per ser més estrictes, ha estat homenatjada amb medalles institucionals, obsequiada amb clavells, afalagada amb abraçades, i encoratjada amb càntics i lloances que, en realitat, només han fet que dilapidar la única força insubornable que ens queda per combatre la ignorància i l’engany. La memòria és la filla del passat i la mare del futur. Amb ella hem de construir cada polsim de present que ens ha de servir per no caure en els errors comesos.
Els Mossos d’Esquadra han aconseguit segrestar la memòria d’una bona part de la societat catalana, que sota el crit eixordador i cruel, que ha esdevingut lema afectiu d’una desobediència civil: “Aquesta és la nostra Policia”, oblida les actuacions salvatges del passat.
Les càrregues policials executades pels Mossos a Plaça Catalunya, al maig del 2011, han anat reeditant una fórmula sistemàtica de repressió que segueix estenent-se dia rere dia amb cada desallotjament que realitzen amb violència. La impunitat que atorguen les institucions catalanes a la seva Policia és l’escut que no podrem travessar si el pes de la memòria es tan sols una fulla perduda en el bosc.
La dignitat de l’Ester Quintana i dels set bornis que han deixat els Mossos des del seu desplegament el 2005 queda esbocinada a cada clamor que fa oblidar el passat. La lluita associativa de Can Vies (2014) i Banc Expropiat (2016) per mantenir encesa la flama de la resistència col·lectiva i pacífica s’esberla amb cada clavell que creix al jardí equivocat.
