Quan arriba la Setmana Santa i tornem a veure els passos de Setmana Santa pels carrers de les nostres ciutats a molts se’ls fa un nus a l’estómac. Resulta que en un espai públic on tot acostuma a ser agradable, divertit, lluminós, jove… de cop i volta apareixen rostres tristos, fatigats, cansats… rostres de dolors, que ens recorden que aquest existeix a la vida igual que l’alegria i la felicitat. Un dolor que existeix per molt que la nostra societat l’intenti amagar, igual que fa amb la vellesa, la pobresa, la tristesa… Segurament a alguns dels que els disgusta la Setmana Santa és perquè viuen d’esquena al dolor durant 365 dies a l’any i quan tenen davant si la imatge de les processons… aquestes els recorden que el dolor existeix i és ben present.
En un moment o altre de la nostra vida tots hem patit, tots hem sentit dolor. Sigui físic, psíquic, moral o espiritual. Tots, sovint en la solitud, hem patit aquesta sensació de malestar, d’impotència, de neguit, d’incertesa… de manca de sense sentit en tot plegat. I hem tingut ganes de llançar la tovallola, de consumir-nos lentament. De totes maneres, si per sort aconseguim superar allò que ens ha fet arribar a aquesta situació d’absolut desassossec sovint entenem que aquell període de dolor haurà estat necessari per tornar -d’alguna manera- a néixer en nosaltres mateixos. En altres paraules -com diu el psiquiatre Boris Cyrulnik- és necessari patir per poder després ser feliços. O dit d’una altra manera: no es pot ser feliç si prèviament no s’ha patit. Les nostres vides, per paradoxal que sembli, no tindrien sentit si en algun moment no hem sentit dolor. És aquesta la reflexió que proposem en aquest número de la revista amb la voluntat, doncs, d’intentar entendre el dolor d’una altra manera.
