Tenir-ho tot no és possible. Aquesta afirmació pot semblar òbvia, però acceptar-la no és fàcil. Admetre que sovint hem o hauríem de renunciar a certes coses materials o immaterials en benefici dels altres o del benestar comú és un acte de generositat dolorós. La vida és un camí de discerniment i, per tant, de renúncies.
La renúncia personal o col·lectiva és una resta el resultat de la qual sempre resulta positiva. Hi ha pares que renuncien a somnis pels seus fills, comunitats enfrontades que renuncien a mirar al passat amb desig de venjança per assolir la pau i la convivència, dones que han renunciat al seu desenvolupament professional perquè el marit pugui fer-ho, fills que renuncien a il·lusions per
cuidar els seus pares… hi ha grans i belles històries de renúncia. En totes elles, perquè el resultat de la resta sigui positiu, la renúncia ha de ser una opció que la persona pren des de la llibertat, sense cap mena de coacció. La renúncia no pot ser imposada, en aquests casos, esdevé condemna. I, si es tracta d’una disputa, la pau no serà duradora.
La renúncia és necessària, és important saber renunciar, però tampoc podem convertir aquest element en un eix de la nostra vida. La renúncia constant és la humiliació i la pèrdua d’esperança d’assolir qualsevol meta. És un gest lloable renunciar a coses pel bé dels altres o pel bé comú, però no renunciar a il·lusions o somnis abans d’haver lluitar per assolir-los, és covardia. Una mare
que renuncia lliurament als seus propis somnis i il·lusions per la felicitat de la seva família és admirable, però si aquesta dona “ha de” renunciar als seus somnis pel fet de ser dona, és una injustícia.
