Hi ha una pregunta incòmode que sobrevola les democràcies avançades. Podríem resumir-la així: com hem d’interpretar el fet que líders polítics clarament autoritaris i demagogs com Donald Trump obtinguin bons resultats electorals? Significa això que els seus votants són també persones amb una forta pulsió autoritària i conviccions democràtiques febles? Dit ras i curt, els votants de Trump s’han begut tots l’enteniment? No, la resposta és clarament que no.
Una altra manera de formular la mateixa pregunta és valorar si l’assalt al Capitoli de Washington va ser una acció minoritària realitzada pels votants més radicals de Trump o, en canvi, va ser una acció ben vista per una majoria dels votants del Partit Republicà. Per fortuna de tots, tenim bones raons per pensar que en realitat només una minoria dels votants de Trump van donar suport activament a l’assalt al Capitoli. Fins al punt que l’assalt al Capitoli molt probablement hagi estat la farsa final que, a la pràctica, ha acabat assenyalat els límits del trumpisme. En qualsevol cas, és important fer algunes consideracions.
Primer: la lliçó no és tan pessimista perquè la immensa majoria de votants de Trump són persones perfectament raonables. A vegades tenim la temptació d’oblidar-ho, però no és veritat que la majoria dels votants de Donald Trump siguin persones sense valors democràtics, autoritaris i ultranacionalistes. Ben al contrari, convé recordar que la coalició de votants que ha donat suport a Donald Trump, tant el 2016 com el 2020, ha estat molt heterogènia. Trump, per exemple, obté bons resultats tant entre les persones amb ingressos baixos com també entre les persones amb ingressos molt alts –tot i que, és veritat, ho fa pitjor electoralment entre les classes mitjanes.
En tot cas, allò que ens hem de preguntar és per què el partit republicà ha deixat actuar Trump durant tant de temps. Hi ha, segur, una raó de pura supervivència electoral. Trump ha donat aquests anys al partit republicà una plataforma electoral molt robusta, garantint-los la possibilitat de ser competitius davant els demòcrates. Sobretot amb l’empenta del seu discurs populista inicial, basat en l’animadversió vers les elits de Washington. Una altra cosa és valorar si, més enllà del càlcul a curt termini, l’aposta per Trump ha acabat deixant el partit republicà a l’estacada: en una situació molt fràgil, dividit i desautoritzat.
En segon lloc, hem d’anar més enllà de la pregunta incòmode i donar resposta a una pregunta encara més difícil. La pregunta difícil és entendre les raons de fons que empenyen els votants de Trump a mostrar el seu descontentament –fins i tot acceptant el preu de votar un líder demagog i forassenyat. Hem de preguntar-nos perquè, per exemple, treballadors manufacturers amb nivells educatius baixos han donat suport a un magnat populista i hiperbòlic com Trump. Quines són les raons econòmiques, identitàries i emocionals que canalitzen la frustració i el descontentament? Potser hem d’interpretar, al cap i a la fi, el vot a Trump no com un acte d’insensatesa sinó com un senyal profundament democràtic de voler fer escoltar una veu pròpia?
El filòsof Michael Sandel, de la Universitat de Harvard, ha escrit recentment el llibre La tirania del mèrit que és un intent d’entendre les raons de fons del descontentament d’una part important de la societat nord-americana. Sandel argumenta que, en un context d’increment significatiu de les desigualtats com passa als Estats Units, la primacia del mèrit per part de les elits educades ha acabat marginant excessivament les persones amb nivells educatius més baixos –fins al punt de sentir-se exclosos. Així, aquests últims haurien acabat rebel·lant-se i votant a Trump com un intent d’enviar una senyal de desesperació i de recerca de dignitat.