És una bestiesa, però un dia se’m va acudir. Era l’estiu següent dels Fets d’Octubre del 2017, a la platja, estirat, i vaig pensar: ostres, potser el cap de família dels que hi ha a la meva dreta i que ara juga amb els seus fills és un policia nacional dels que va venir a impedir la celebració del referèndum i la parella de joves petonejant-se que queda a la meva esquerra van ser dos dels que hi oposaven resistència.
El que va usar la violència –manat per uns superiors- contra aquells que la van rebre –que no es volien creure que desobeir una resolució judicial podia comportar “rebre llenya”- junts, a pocs metres de distància, seguint els mateixos “rituals de platja”, si de cas passats pel sedàs de la situació familiar que es tingui.
Podria ser? Seria casualitat, però podria ser. Per més inri l’escena passava molt a prop d’un càmping on es van allotjar un miler de policies en aquelles fatídiques dates. Seria casualitat, que un d’ells hagués acabat venint a passar les vacances en una platja a dos-cents metres del mencionat càmping, però podria ser. Coses més rares s’han vist.
Em va venir al cap això de la platja com a espai democràtic, en primer lloc perquè és un espai –almenys de moment, almenys al nostre país- on no s’ha de pagar per anar-hi, cosa que permet que sigui una petita representació del nostre món. La platja -com la mort, diuen- és una (petita) realitat que ens iguala. Pocs indrets són tan veritablement una petita miniatura de nosaltres mateixos.
Vostès diran: “I on vols anar a parar, amb tot això?”. Res, simplement que tenim tant integrat el fet d’anar-hi, almenys els que vivim a la costa i ens és fàcil apropar-nos-hi, que no ens adonem del valor de convivència que la platja representa encara: és un dels pocs llocs que compartim –encara que sigui en silenci o quasi sense dir-nos res- amb d’altres diferents a nosaltres. Gent de dretes, d’esquerres i gent apolítica; gent amb creences religioses, agnòstics o ateus; independentistes o constitucionalistes o no alineats, pijos, hippies i ultres… Però que no podem identificar com a tals -només pels títols i les caràtules dels diaris i revistes que alguns llegeixen podríem arribar a intuir-ho-. L’únic punt de trobada entre tota aquesta fauna absolutament diversa és que els agrada la sensació de remoure’s dins aquesta gran piscina que és el Mar Mediterrani –a qui no, de fet?- i mínimament torrar-se el cos, amb el risc evident de cremar-se però amb la possibilitat de lluir un bon bronzejat a finals d’agost.
A la platja hi trobem, cada cop més, gent de fora del nostre país, estrangers, que venen a gaudir-ne perquè al seu país de residència no en tenen. Però també hi trobem –i no ens passa enlloc més, fixin-se- aquells estrangers que viuen entre nosaltres, aquells que ja formen part de nosaltres però que amb prou feines veiem mai més enllà del context laboral. Hi penso cada vegada que em topo amb grups de magrebins –sobretot dones- que juguen i riuen, deixats anar, a la platja d’allà on visc, fins i tot les noies que s’endinsen a l’aigua sense treure’s una sola peça del vestit que porten pel carrer. On podria veure’ls relaxats i distesos sinó és a la platja?
Que tinguin bon estiu i, si van a la platja, gaudeixin-ne.
