Sovint el debat sobre l’avortament s’acota estrictament a la possibilitat o no d’interrompre el procés de desenvolupament d’un fetus que esdevindrà un cos humà al cap d’unes setmanes de gestació. Vist des d’aquesta òptica, les posicions són totalment enfrontades: alguns consideren que interrompre el procés és matar una vida; altres creuen que hi ha d’haver un període en què avortar no ha d’estar prohibit en uns determinats supòsits. El tema tornarà a l’arena pública amb l’arribada de la proposta de reforma de la llei de l’avortament al Congrés dels Diputats. Sigui com sigui, pràcticament tothom està d’acord en què l’avortament és un trencament, una fractura, una situació a evitar tan pel que fa al fetus en formació com pels hipotètics pares.
Però a Valors volem fer un pas enrera per veure el debat des d’una altra perspectiva. Quan una dona o parella decideix avortar -un grup molt petit de casos és a causa d’una violació o d’un fetus en malformació- és generalment perquè s’han mantingut relacions sexuals sense protecció i la dona ha quedat embarassada per irresponsabilitat. Aquest creiem que és el veritable quid de la qüestió: la responsabilitat que comporta esdevenir pares, engendrar una nova vida. Aquesta responsabilitat comença quan els pares de forma conscients decideixen adquirir aquest nou rol i òbviament després continua en el moment de la gestació i la resta de la vida, perquè si s’esdevé pare d’una criatura, aquesta tasca s’ha d’exercir amb plenitud, amb consciència: les conductes dels pares són el que quedarà en els fills, no el que senten sinó el que veuen. La paternitat ha estat, és i serà sobretot una qüestió de responsabilitat.
