El País de les Cent Paraules és un país molt bonic, on tot funciona molt bé i la gent hi viu molt contenta… Cada any trien el seu secretari, però vet aquí que un any no saben a qui triar… Dubten entre l’Ull-viu, el Traçut i el Poeta. El Poeta els aporta les paraules amb què definir les coses que veuen, però també els fa adonar que hi ha paraules per explicar idees. “Perquè els pobles siguin feliços cal que tinguin les coses que el món els pot donar i que se n’inventin de noves, també que les sàpiguen fer servir, però sobretot, que les puguin explicar i contar”, diu aquest personatge. I afegeix: “Les paraules serveixen molt per viure i ser feliç, un nom per a cada cosa i a cada cosa el seu nom”.
Aquesta és la base del relat El País de les Cent Paraules que va escriure la pedagoga Marta Mata el 1968, quan en aquest país moltes paraules estaven prohibides, i en el qual posa de relleu la importància cabdal de la llengua perquè una societat pugui prosperar i ser feliç, ja que sense paraules, viuríem en un món ple de confusió.
Contes com aquests, ja clàssics, ens recorden que la paraula és allò que ens diferencia dels animals i ens aproxima als altres perquè ens permet expressar els nostres sentiments, verbalitzar els nostres pensaments, explicar les coses que ens passen i les nostres sensacions. En definitiva, despullar-nos. Les paraules ens connecten amb els altres, positivament i negativament. Una paraula pot crear relacions, però també pot ofendre. A més, a través de les paraules també construïm el món i la història. Un sol mot, un simple “sí” o un simple “no”, pot canviar el rumb d’un esdeveniment. Les paraules ens ajuden a estructurar el pensament, si no la comunicació esdevé poc entenedora. Les paraules ho són tot.
Les noves tecnologies, però, han canviat el món de les paraules i han interromput abruptament a la societat en un moment en què ja era especialment complicat que els joves descobrissin el plaer de la lectura. A Finlàndia un ciutadà llegeix 47 llibres a l’any de mitjana, aquí en són deu. Ara bé: escrivim més? Potser sí, però reduïm paraules a la mínima expressió i sobretot generem missatges de cent quaranta caràcters. També substituïm una bona conversa davant d’un cafè per whatsapps. La llengua tendeix a l’empobriment i mots i frases fetes que pronunciaven les nostres àvies es troben en perill d’extinció. En la llengua, com en moltes altres coses, tendim a l’estandardització. Un procés que no ens podem permetre per la importància que la llengua representa en el desenvolupament intel·lectual i emocional de la persona i perquè, en el nostre cas, també ens hi juguem el futur del català.
