El concepte de vella i nova política no és nou. José Ortega y Gasset, l’any 1914, en un Teatro de la Comedia de Madrid ple de gom a gom i en nom de la Liga de Educación Política Española, ja va pronunciar una conferència, publicada íntegrament poc després, titulada Vieja y nueva política. En aquesta intervenció, l’intel·lectual espanyol ja parlava de dues Espanyes: una Espanya oficial que s’obstinava “en prolongar els gestos d’una època finida” i una altra Espanya “aspirant, germinal i vital” que buscava entrar a la història. I assegurava que era en base a aquest nous país que havia de néixer una nova política i, a diferència de l’altre, construir-la a partir de l’actitud.
El context actual no estaria gaire lluny de l’Estat espanyol que apuntava Ortega y Gasset. Dues maneres, com a mínim aparentment de fer política, s’han trobat també a l’Espanya del segle XXI. El 2011, els indignats acampats van criticar la vella política, els partits, i fins i tot, les institucions. L’aposta inicial era l’apoderament de la societat, però anys més tard també han usat la fundació de nous partits per canalitzar el seu missatge i fer-se un lloc a les institucions. Brandant eslògans i looks més propers, en un sol any els indignats s’han plantat als ajuntaments de Barcelona i Madrid.
El professor Josep Maria Lozano apuntava fa uns dies: ens agrada la nova política perquè és nova o perquè és bona? Actualment es parla molt de conceptes com regeneració del sistema, de reinvenció de la democràcia, de construcció d’un nou país, de nova cultura del pacte… Però, ara per ara, tot això només són desitjos. Prendre les decisions de forma assembleària o fer primàries és realment nova política? En aquest cas, fa molts anys que als Estats Units els partits es regeixen per aquest darrer sistema. Realment la societat ha adquirit més participació política?
I, per altra banda, podem parlar realment d’una nova política basada en una actitud més ètica, com ja reclamava Ortega y Gasset? Podem assegurar que la nova política es sustenta en nous valors? Daniel Ortiz assegura que tot polític ha de decidir entre: cooperació o competència, voluntat de servei o afany de poder, modèstia o vanitat, compromís polític o oportunisme, transformació social o manteniment de l’status quo, visió a llarg termini o visió a curt termini, llibertat de consciència o disciplina de partit i ètica de la responsabilitat o ètica de la convicció. Segur que l’elecció d’un o altre marcarà els valors d’un polític i no l’etiqueta de vell o nou polític que alguns li enganxin a l’esquena.
