A París, el 6 de setembre moria en Jean-Paul Belmondo, actor de la Nouvelle vague, moviment cinematogràfic d’origen francès que va marcar un abans i un després del setè art. Durant la postguerra, van tornar a arribar les pel·lícules de Hollywood a França la qual cosa va afavorir que augmentés la creativitat dels grans de Cahiers du cinéma com Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette, François Truffaut o Éric Rohmer. Joves cinèfils que van trencar amb el somni cinematogràfic, l’estructura i l’estil de narració conegut fins aleshores. Fugien de l’artificialitat i rodaven en espais reals, aprofitant la llum natural.
Improvisació, obertura, baix pressupost, càmera en mà, sense bandes sonores –només música, ocasionalment, que escoltaven també els actors dins de la mateixa pel·lícula–, personatges cultes amb un gran coneixement de la poesia i la filosofia, protagonistes sense objectius i desencantats amb la vida, complexitat. Enfocades des de l’ambigüitat, es trenca la sensació de plaer i es proposa que l’espectador trobi la reflexió a través de les seves trames i subtrames.
Moviment estilístic, artístic i intel·lectual que va trencar amb la tradició anterior, d’un cinema clàssic més limitat, depenent d’una indústria cinematogràfica que supeditava les produccions a les grans productores que dirigia com dur a terme la pròpia producció cinematogràfica, el mateix muntatge i guió, limitant la capacitat creativa del director.
L’adhesió d’intel·lectuals, creatius destinats a analitzar el panorama del cinema, per adequar un nou contingut, un nou llenguatge, trobar nous codis i refrescar el panorama, els conceptes i, sobretot, construir a través de Cahiers du cinema i el seu propi estudi una nova visió del cinema que posarien en pràctica a través de les seves pròpies pel·lícules. Intel·lectuals conscients que el cinema havia de construir-se des de l’estudi del mateix cinema, crítics amb les obres, però, sobretot, crítics amb els mecanismes intrínsecs en aquestes obres.
Onades d’aire fresc, d’energia renovada. Onades favorables que porten a bon port. Onades desitjades. Les metàfores en relació amb el mar són nombroses. A mi, m’agrada la del canvi. Les onades poden portar qualsevol cosa, però, sigui el que sigui, sempre és nou. És part essencial de la feina dels psicòlegs preguntar-nos si les persones poden canviar.
Nosaltres, som modificadors del comportament. Estudiem com canviar a les persones de manera que les persones canviïn cap a un millor benestar. Poques persones entenen realment aquests processos. La psicologia popular té poc a veure amb la científica. Què m’impedeix canviar? La resposta és la mateixa per a cada cas en què no has aconseguit un objectiu important per tu, com seguir una dieta, fer exercici físic o deixar de fumar. Es tracta de la voluntat.
El psicòleg Roy Baumeister va crear un model que es deia ‘d’esgotament de l’ego’ i explica que la voluntat és un recurs energètic limitat que s’exhaureix cada vegada que prenem decisions difícils. Per exemple, escollir entre menjar-me un plàtan o un croissant. Al final del dia, acabem cansats i caient en vells hàbits. Per això, es diu que tendim a trencar la dieta a la nit.
Ara bé, quin factor té el context en tot això? Els psicòlegs que exercim la modificació de conducta sabem que els éssers humans ens veiem afectats i responem al llarg del dia als senyals externs. És per això que, davant de cada onada, se’ns presenta una oportunitat de canvi i, si sabem utilitzar els senyals del context, exercint la voluntat, ens podrem dirigir cap als objectius més favorables. Decisió, voluntat; benefici assegurat.
