El 14 d’abril de 1931, després de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera i de la dictablanda del seu company d’armes Dámaso Berenguer, la victòria republicana a les principals ciutats, en unes eleccions municipals que tenien un sentit de plebiscit sobre la monarquia, obria un nou escenari a Espanya. El rei Alfons XIII, descendent de la nissaga borbònica iniciada per Felip V i que ja havia estat foragitada poc més de seixanta anys abans, prenia el camí de l’exili i era proclamada la Segona República espanyola. A Barcelona, el vell dirigent independentista i antic tinent coronel d’enginyer, Francesc Macià, líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, proclamava la República Catalana com a part integrant de la Federació Ibèrica, que seria reconvertida en la Generalitat de Catalunya.
“¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries…” D’aquesta manera resumia l’escriptor Joan Sales la vida efímera de l’esperança primaveral d’aquell nou règim de llibertat, democràcia i renaixement polític de Catalunya, que va acabar en una guerra civil provocada pel cop d’estat d’una part de l’exèrcit, d’on sortiria vencedor un bàndol feixista, que comptava amb el suport de l’Alemanya nazi i la Itàlia mussoliniana, i que s’inscrivia en el moment totalitari dels anys trenta.
Durant els cinc anys que la Segona República havia pogut viure en pau, s’havia aprovat una constitució democràtica inspirada en la modernitat de la llei fonamental de la República de Weimar. A més, s’havia reconegut el dret de vot de les dones i s’havia iniciat la reforma agrària, la militar i la separació de l’Església i l’Estat. S’havia aprovat l’autonomia de Catalunya mentre s’obria el camí perquè l’assolissin el País Basc i Galícia, i es feien passos per assegurar l’educació per a tothom i unes condicions de treball dignes. Però, les tensions la van acompanyar des dels inicis, fruit tant de la desunió del republicanisme que havia portat el nou règim i que pagava la inexperiència i les velles animadversions personals dels seus líders, com per l’hostilitat d’una dreta que no va saber entrar en el joc polític republicà, dominada per les forces més reaccionàries que conspiraven des del primer dia per tombar el règim, i la permanent inestabilitat provocada pels elements obreristes i revolucionaris que volien anar més enllà del que qualificaven de “república burgesa”.
Torna la bandera tricolor
Fa pocs dies, el 14 d’abril passat, Twitter s’omplia de banderes tricolors, de fotografies en blanc i negre per commemorar un moment que el pas del temps ha ajudat a mitificar. Per quin motiu s’ha construït el que podríem anomenar una nostàlgia republicana?
En primer lloc, el mateix final abrupte de l’experiència republicana. Vençuda per un règim franquista que va saber adaptar geopolíticament la seva existència al llarg del temps, de la complicitat amb l’eix nazi-feixista de la Segona Guerra Mundial fins a l’anticomunisme durant la Guerra Freda, la Segona República es va convertir en un record vetat. Un tabú. El franquisme i els seus intel·lectuals –que també van existir– van tenir temps al llarg de quatre dècades de fabricar un potentíssim relat autojustificatiu en el qual es fonamentava el seu caràcter providencial en el desastre de la República. Així, el cop militar havia estat una imperiosa i inevitable necessitat, no pas un acte de traïció al poble i al país. Condemnada al silenci o l’exili, la memòria republicana va quedar estroncada o va perviure com un secret. Com a molt se solia evocar, sense entrar en detalls, un món: l’abans de la guerra, que havia marcat un abans i un després a les vides de joves i grans.
Van ser les novel·les dels escriptors que havien tornat de l’exili les primeres que van desvetllar als lectors nascuts d’aquell silenci que aquella història dels llibres d’escola potser no era ben bé com els l’havien explicat, davant el mutisme obstinat dels pares que l’havien viscut. Sales o Mercè Rodoreda van ser l’avantsala de la feina dels historiadors i de l’auge testimonial que va anar emergint a mesura que el règim s’esllanguia. Sí, havia existit aquell món d’abans de la guerra, ben diferent del que havia vingut després. El retorn dels exiliats, com el president Tarradellas o la líder comunista Dolores Ibárruri ‘La Pasionaria’, van servir per fer el darrer homenatge al llegat republicà, que ja es podia evocar al carrer i públicament.
Però, mentre la historiografia s’ocupava intensament en aquells anys republicans, el seu pes en l’imaginari públic esdevenia de nou incòmode en un estat que havia passat de la dictadura a la democràcia amb la idea de continuïtat històrica, exemplificada amb la permanència de monarquia, la bandera i l’himne tradicionals. Com era possible integrar l’experiència de trencament amb la forma d’estat tradicional, amb les cultures polítiques ancestrals i amb l’esglai dels poders atàvics, en un procés polític que prometia passar d’un règim d’opressió a un de democràtic, transitant de la llei a la llei?
El posicionament dels partits actuals
La conversió d’un dels partits polítics que havia contribuït a bastir la Segona República, el Partit Socialista Obrer Espanyol, en el principal bastió de la monarquia joancarlista i l’herència franquista en la fundació del Partit Popular, van contribuir a mantenir l’herència republicana fora del focus, reivindicada per l’esquerra i el catalanisme més allunyats del sistema. En aquesta etapa, vam arribar a veure, fins i tot, intents d’apropiació cultural dels grans intel·lectuals republicans per part del president José María Aznar, coherents amb els discursos que presentaven la monarquia com a més republicana que la infausta experiència dels anys trenta. Mentrestant, la lluita de les associacions per la memòria històrica per dignificar el record dels perdedors de la guerra i trobar els cossos dels afusellats, trobava el menyspreu com a resposta d’aquests mateixos sectors conservadors. Es tractava, deien, de no remoure el passat, de no obrir velles ferides, de no qüestionar la “reconciliació” de la Transició.
És evident que la crisi sistèmica provocada per l’esgotament del vell sistema de partits i l’emergència d’un moviment com Podemos, l’auge de l’independentisme català i l’abdicació de Joan Carles I, enllotat en la corrupció i el desprestigi, han fet renéixer el que se’n pot dir una mena de nostàlgia republicana. Una nostàlgia, sovint un xic ingènua i idealitzada, que es bressola en les imatges en blanc i negre d’una època generades per la cultura de masses –fotografia, revistes, cinema…– fins a esdevenir un pur objecte de consum vinculat a l’auge de la novel·la i la sèrie històrica, o que viu excessivament en els símbols i l’enyor del passat, com el republicanisme de principis del segle XX enaltia el record de l’efímera Primera República, sense qüestionar-se massa la història. Sigui com sigui, però, una nostàlgia que mai no ha tingut la força i la potència de contrastar els partidaris de l’oblit. O encara pitjor, aquells que sovint es titllen equívocament de nostàlgics del franquisme, quan són directament feixistes.
Joan Safont és llicenciat en Dret, màster en Periodisme i subdirector de la Revista de Catalunya.
