La crisi financera global que es va iniciar el 2007 ha tingut un gran impacte sobre el conjunt de la societat. A nivell europeu, sobretot en els països del sud, les seves conseqüències encara avui estan provocant una profunda transformació dels serveis públics, del món laboral, de les organitzacions polítiques, dels mitjans de comunicació i, sens dubte, han penetrat ràpidament a l’interior de la nostra subjectivitat. La societat ja no és mateixa, i nosaltres tampoc. La sensació de risc, d’inseguretat i de precarietat és la característica dominant del nostre present. La majoria de la població té por de perdre la feina. Els nostres joves, i no tan joves, tenen treballs temporals que no els permeten fer front a les despeses quotidianes. Ni tan sols les pensions, a mig termini, estan garantides. El món sanitari, l’àmbit educatiu i els serveis socials han patit importants retallades que només el voluntarisme dels seus professionals fa que no notem fins a quin punt s’apropen al col·lapse. Les universitats públiques, sense haver passat al sector privat, ja fa temps que compateixen entre elles com si fossin empreses privades. L’esquerra tradicional, en el millor dels casos, està desorientada, i sovint hi ha molt poca diferència entre les seves polítiques i les dels partits de dreta. Per altra banda, l’ultradreta està experimentant un auge esfereïdor i, el més preocupant, els altres partits de l’arc parlamentari manlleven el seu llenguatge i les seves estratègies. Les fake news cada vegada tenen més incidència sobre l’opinió pública. A l’engany i a la manipulació, ara l’anomenen “postveritat” i hem substituït els programes de debat, on hi participaven persones expertes en cada temàtica, per tertúlies integrades per opinadors mediàtics que, sense pudor, s’atreveixen a parlar sobre qualsevol tipus de qüestió.
Sens dubte estem travessant una època de crisi generalitzada que també posa en perill el conjunt biòtic dins el qual habitem i gràcies al qual, fins ara, hem pogut sobreviure. Certament no tenim una relació harmoniosa amb la Naturalesa. De forma progressiva, a partir de la segona meitat del segle XX, se’ns parla de l’esgotament dels “recursos” naturals. Res sembla tenir valor en sí mateix, sinó que tot està a la nostra disposició per a ser utilitzat com un simple mitjà. No ens relacionem amb la naturalesa des del respecte de qui té consciència de formar-ne part. De la mateixa manera que tractem els diferents elements de l’ecosistema com a “recursos” naturals, hem acabat normalitzant que, en totes les empreses de certa entitat, hi hagi un departament de “recursos” humans. La crítica a la racionalitat instrumental que van portar a terme, entre altres, els pensadors de l’escola de Frankfurt, com Adorno i Horkheimer, avui sembla més pertinent que mai.
La cura com antídot
Com deia Einstein, vivim en una època de grans descobriments, però de finalitats confuses. Hem aconseguit un gran domini tècnic sobre la naturalesa i sobre nosaltres mateixos. Pensem, per exemple, amb les noves possibilitats de l’edició genètica. Però degut a aquest gran poder que tenim a les mans, necessitem de forma urgent, i més que mai, una saviesa que ens permeti aprendre a dominar aquest domini que hem anat adquirint. Però aquesta saviesa, capaç de situar les diferents problemàtiques ètiques dins un marc polític d’actuació, tot i que es reivindica des de múltiples sectors, no és ni molt menys la que està determinant la direcció de la nostra societat. Contràriament, el nostre destí, l’està marcant l’interès econòmic a curt termini. Si semblem cavalls desbocats és en bona part perquè la globalització neoliberal ha imposat, com a únic ull de ruta, la desregulació del capital financer, la competència descarnada, el benefici a qualsevol preu i la privatització dels béns socials.
La lògica dels interessos que mou els fils d’aquesta globalització neoliberal va en contra de la racionalitat inherent als drets humans i en contra de la protecció de l’ecosistema. La fràgil xarxa de la vida, en el seu conjunt, està amenaçada. La concentració del poder en mans dels interessos de multinacionals i del món de les finances està deixant cada vegada menys marge de maniobra a la política. Ja no estem en el paradigma del liberalisme clàssic: el mercat sota vigilància d’un Estat que ha de garantir el seu lliure desplegament. Ara, dins el marc neoliberal, és l’Estat el que està sota vigilància permanent dels mercats. I la democràcia sembla cada vegada més una etiqueta que va quedant buida de sentit. Però voldríem recordar que, una època de crisi, és un període on tot trontolla, on els fonaments que aguantaven l’edifici amenacen ruïna. Emulant el poeta, podríem dir que precisament on neix el perill, al bell mig de les estructures que apuntalen el sistema que ens governa, s’hi pot trobar també el desllorigador que ens pot permetre canviar de forma radical de rumb. Durant els períodes de crisi, les consciències poden esdevenir certament més porugues i els individus es poden recloure sobre sí mateixos i buscar solucions purament individuals. Però també pot succeir el contrari, que es descobreixi que la sortida individual és un miratge, o un simple pedaç, que es pot esquinçar en qualsevol moment, perquè, de fet, als problemes que tenen una base estructural, només se’ls pot encarar amb èxit a través de l’acció col·lectiva i organitzada. Per aquesta raó, a principis del segle XXI, han sorgit, o han guanyat terreny, moltes línies de pensament crítiques amb la globalització neoliberal. Entre elles, ens sembla especialment suggerent la teoria política de la cura de Joan Tronto, professora del Departament de Ciència Política de la Universitat de Minnesota. El títol que aquesta politòloga va proposar per a la conferència que va realitzar, al setembre del 2016, al Col·legi Oficial d’Infermeres i d’Infermers de Barcelona, resumeix la seva intenció intel·lectual: la cura com a antídot al neoliberalisme.
Segons Tronto, avui predomina una visió antropològica d’arrel liberal que ens vol fer creure que som individus autònoms i racionals, com si fóssim àtoms que anem per lliure buscant únicament el propi interès. Evidentment no nega que els éssers humans a vegades prenem decisions de forma autònoma, seguint un càlcul racional que posa en una balança els beneficis i els perjudicis que aquestes poden comportar. Però, per altra banda, hi afegeix quelcom evident, però que s’ha ignorat: la base primària de tota societat humana és la cura mútua entre els seus integrants, per la senzilla raó que ningú en fa prou amb si mateix. Dins el paradigma liberal, s’ha presentat l’autonomia i la dependència com si fossin excloents però, de fet, en la realitat humana, aquests dos pols es produeixen d’una forma interrelacionada. Si a vegades podem actuar com a individus autònoms és perquè, durant llargs períodes de la nostra vida, altres persones han tingut cura de nosaltres: durant la infància i l’adolescència, quan estem malalts, durant la vellesa, o en qualsevol situació en què som especialment vulnerables i necessitem dels altres. De fet, als altres els necessitem cada dia, encara que sigui per a petits detalls com ara que ens escoltin, ens animin o qualsevol altre tipus de suport sense el qual no podríem fer el que fem.
La cura seria, per tant, la base de tota societat humana. El problema seria que a les tasques de cura, com que tradicionalment les han portat a terme de forma majoritària les dones i altres grups considerats subalterns (esclaus, personal domèstic, persones migrades, sectors de classe baixa), ni la filosofia ni les altres ciències humanes i socials els hi han donat importància. Aquest menyspreu, ha provocat que bona part de les tasques que tenen a veure amb el tenir cura dels altres ni tan sols s’hagin remunerat o, en tot cas, hagin estat mal pagades i sovint relegades a l’economia submergida.
Joan Tronto no només posa en valor l’ètica de la cura sinó que va més enllà i reivindica una teoria política de la cura. Primer cal reconèixer que som éssers vulnerables i interdependents, que ens necessitem mútuament però, en segon lloc, hem de reconèixer que no tothom es dedica a cuidar els altres amb la mateixa insistència i assiduïtat. Hi ha grups de població que gaudeixen d’una “irresponsabilitat privilegiada”, que reben cures, però que ells mateixos no es dediquen a cuidar dels altres. Tronto posa l’accent en aquest dèficit democràtic que afectaria de ple les societats occidentals i proposa, com a via de sortida de la crisi econòmica i política provocada pel neoliberalisme, la democratització de la cura. Tronto ens convida a repensar de forma profunda la política i la democràcia reconeixent el valor públic de la cura. La política, si realment tingués com a objectiu el bé comú, hauria de tenir com a fitó la democratització de la pràctica de la cura i de les responsabilitats que se’n deriven, tenint en compte que, com afirma Carol Gilligan, en un context patriarcal, la cura ha format part de l’ètica femenina, però que en una societat realment democràtica i inclusiva, la cura seria vista simplement com una ètica humana. Per a Tronto, aquesta cooperació democràtica entre individus que són estructuralment vulnerables i interdependents, s’hauria de desplegar tan a nivell local, com a nivell nacional i internacional, sense oblidar ni les generacions futures ni la importància del conjunt biòtic dins del qual estem integrats. Som éssers socials però també éssers naturals. La perspectiva de la cura, en tant que posa l’accent en la interdependència, pretén transformar d’arrel la nostre concepció antropològica però també la nostra concepció de la Naturalesa, obligant-nos a reflexionar sobre les estructures de poder i les situacions de privilegi que fins ara han predominat. La política de la cura ens impulsa a reconèixer què significa estar integrats dins el món de la vida, dins la fràgil xarxa de la vida i, com a ideal polític, només és viable en un context de institucions lliures, pluralistes i democràtiques, on l’accent no es posi tan sobre els interessos, sinó sobre les necessitats. En definitiva, per fer un pols a la globalització neoliberal hauríem de començar per donar valor a allò que ens relliga.
